Dimecres passat, entrada la nit, un grup de repartidors va arribar amb un carregament de pizzes a la porta de l'edifici al centre de Londres, a les sales subterrànies del qual estaven enclaustrats els dos equips, europeus i britànics, que negocien l'acord comercial del Brexit. Això de les pizzes a aquestes hores suggeria que les discussions eren intenses i no podia perdre's un minut. Però el dijous no hi havia fumata blanca. El ministre d'Afers exteriors d'Irlanda, Simon Coveney, parlava d'un possible acord «en els pròxims dies». El divendres va canviar de to. Tot estava a punt de saltar. «En l'enèsima hora, la Unió Europea ha trastocat les converses en tractar de forçar noves concessions en l'últim moment», va assenyalar el Govern britànic. París va avisar que vetaria qualsevol acord que no convingués a França. Espanya, Itàlia i Holanda, pel seu costat, van demanar poder veure el text complet de l'acord abans que es doni per bo. L'acord «imminent», anunciat per una agència de notícies, havia d'esperar.

Encara que sembli inversemblant, a menys d'un mes del 31 de desembre ningú sap què passarà quan finalitzi el període de transició. A hores d'ara no està decidit el camí que prendrà el Regne Unit quan surti de la UE. No hi ha una guia per a posar en marxa un dels més profunds canvis del model econòmic al fet que s'ha enfrontat mai el país. Els britànics haurien d'estar molt preocupats, angoixats fins i tot, amb el que els hi ve al damunt. Si ho estan, no ho mostren.

El Brexit ha estat enguany l'elefant a l'habitació. És aquí, però ningú sembla veure-ho. Des de fa molts mesos, el tema ha quedat aparcat. Només esporàdicament reapareix breument a les notícies. Una absència incomprensible als mitjans de comunicació, les converses de la gent per zoom, en les sessions del Parlament. Una situació que fa uns dies resumia la periodista estrella de la BBC, Emily Maitlis. «Enguany havia d'estar dominat pels plans per a la transició i amb la boira de la covid amb prou feines veuen la llum».

El primer ministre, Boris Johnson, va proclamar falsament a finals de gener que el Brexit estava «conclòs», encara que en realitat començava la part substancial a negociar. Des de llavors cap partit polític ha mostrat gran interès a ressuscitar el tema. «Els partits han deixat de discutir l'assumpte i és comprensible que la passió del públic hagi començat a decaure també», assenyala en un informe del professor John Curtis, gran especialista en sondejos, que ha realitzat diverses enquestes en els últims dos anys. «És molt possible també que qui votar en contra del Brexit hagi començat a acomodar-se al qual fet que ocorrerà». Després de quatre anys ara arriba el moment de jugar entre tots o trencar definitivament la baralla. Empresaris, inversors, tracten de dilucidar, si retòrica i «postureo» dels uns i els altres són tàctica negociadora o la ruptura final. Els qui estan més prop del que es cuina van repetint que «l'epíleg està a la vista» i «el calendari és cada dia més insostenible».

A Londres s'especula amb una intervenció directa de Johnson per a trobar una solució, que necessàriament ha de ser política. Els «brexiteers» vigilen els seus moviments. El grup de diputats «tories» conegut com els «espartans», autoproclamats guerrers en lluita per un Brexit dur, s'oposarà a qualsevol «traïció» del primer ministre. Si cedeix, seria el retorn a la guerra interna que va acabar amb la seva predecessora, Theresa May. Fins al moment el Govern segueix amb el pla de tirar endavant la setmana vinent en una nova votació en la Cambra dels Comuns la llei de Mercat Intern que va rebutjar la Cambra dels Lords per violar la legislació internacional. La normativa atorga als ministres britànics el poder d'invalidar punts del tractat amb la UE. Cada dia que passa és un menys perquè les empreses britàniques puguin preparés per a sortir de la UE. «El temps s'està acabant», adverteix l'última campanya publicitària del Govern davant una ruptura sense acord. La hisenda pública (HMRC) ha enviat cartes a 200.000 companyies per a informar-los de les noves normes de duanes i impostos. Però aquestes companyies no saben encara quins seran els acords de comerç, o qüestions elementals com les tarifes que s'aplicaran. Algunes hauran de reubicar-se fora del Regne Unit. Unes altres ja ho han fet. El Govern no vol explicar el que en la pràctica significa el Brexit. May ha reconegut les dificultats i les complexitats d'abandonar la UE. No ho ha fet Johnson fins ara. Un silenci eixordador, inexplicable, quan es tracta d'organitzar una revolució en l'economia, tocada ja per la pandèmia.

El dia de les pizzes, Johnson celebrava que el Regne Unit s'hagués convertit en el primer país del món a aprovar la vacuna de Pfizer. Un gol propagandístic i una victòria, van donar a entendre, sobre l'Agència Europea del Medicament. El ministre de Sanitat, Matt Hancock, va posar en el compte dels beneficis del Brexit la rapidesa de l'aprovació. El titular d'Educació, Gavin Williamson, va aconseguir el cim del ridícul quan va declarar que l'agència nacional de medicaments britànica «és molt millor que la que tenen els francesos, els belgues i els estatunidencs. Som un país molt millor que cadascun ells». La portada d'alguns diaris britànics va ser també un cant patriòtic, amb el V-Day evocant l'esperit de la Segona Guerra Mundial. En el tabloide The Sun la V de covid reemplaçava la famosa foto de la V de la victòria del llavors primer ministre Winston Churchill. La nostàlgia és un dels mals del qual aquesta illa encara no s'ha vacunat.

Una de les conseqüències del Brexit és la fi de la lliure circulació al Regne Unit dels ciutadans de la Unió Europea. La ministra d´Interior, Priti Patel, va anunciar amb evident entusiasme a la Cambra dels Comuns la nova Llei d´Immigració que entra en vigor l´1 de gener. Un sistema «amb el qual nosaltres tindrem control real de qui entra i qui surt», va proclamar aquesta filla d´emigrants d´origen indi. Patel, que segueix en el Govern per deferència de Johnson, malgrat la recerca independent que va determinar inacceptable el seu comportament, insultant i assetjant els seus subordinats, no hagués deixat entrar al país els seus pares, segons la nova llei. Els europeus que arribin per primera vegada al Regne Unit hauran de sotmetre´s a les normes d´immigració igual a les de la resta dels estrangers. Els qui viuen al Regne Unit han hagut de formalitzar la residència. Fins al 31 d´octubre el Ministeri d´Interior va rebre 4,26 milions de sol·licituds de ciutadans de la UE i de l´Espai Econòmic Europeu. Dels 4,07 milions de sol·licituds processades, el 55% va rebre l´estatut d´assentat (els que portaven cinc anys residint al Regne Unit) i el 42% el de preassentat (els que porten menys de 5 anys). El número total de sol·licituds rebutjades, invalidades o retirades és del 2,6%. Els espanyols, amb 246.600 registrats, són la cinquena nacionalitat que ha demanat el permís.