La casa de l'àvia de la Francina està en silenci. És un silenci trist, estrany, com el silenci d'abans de les tempestes. Perquè aquí encara no han pogut trencar a plorar per ella. Encara no es fan a la idea que la seva petita, el «somriure vivent» com la defineixen, hagi marxat. Tenia 12 anys i va ser el coronavirus qui va aconseguir apagar el seu somriure.

«Mentre seguim parlant d'ells, no moren del tot». Ho diu la Ruth, la mare de Francina que al costat del seu marit Elías, ha volgut explicar el pitjor mes del seu pitjor any perquè la història de la mort de la seva filla arribi, remogui, ajudi, però sobretot faci prendre consciència sobre la realitat de la malaltia, les seves conseqüències i la necessitat de protegir-se i «protegir els nostres» perquè la Francina «havia superat una operació a cor obert quan era nadó, quatre cateterismes, pneumònies, grips .... perquè era una lluitadora, però no ha pogut amb això».

La petita Francina va néixer amb la síndrome de Mowat Wilson, un grapat d'anomalies congènites que la feien estar al sac del col·lectiu de més risc enfront de la pandèmia per la delicada situació del seu cor i dels seus pulmons.

«Els nens amb aquesta síndrome neixen amb els òrgans com no acabats, sense madurar. Francina tenia retard intel·lectual, autisme, atonia, epilèpsia ... », però el que sanitàriament més marcava a la petita eren els seus problemes de cor,«molt importants, i una hipoplàsia pulmonar. Els seus pulmons funcionaven al 20 i al 60%. Sabíem que tenien data de caducitat», explica la Ruth.

Amb aquestes cartes que la capritxosa genètica havia volgut repartir, a la família de la Francina estaven acostumats a mirar la mort de prop.

Un pols amb la mort

«Ella portava un pols amb la mort des que va néixer i pot ser que jo, per tot això, ja porti la meitat del duel fet per la meva filla», reconeix la Ruth que es nega, però, a donar-li la raó a qui diu que només els més grans o els més vulnerables són els que estan sucumbint a la pandèmia.

«Sí, la meva filla tenia moltes patologies prèvies, però que la gent entengui que d'això no només estan morint els més grans de 90 anys, que hi ha gent jove amb o sense patologies que també ha mort o que ho estan passant malament». Aquest és l'objectiu de la Ruth: explicar el que els ha passat perquè s'entengui que al dolor de perdre a una filla s'uneix el dolor per haver-la perdut així. «Des que va néixer vivíem pensant que es podia morir qualsevol dia, però morir per la covid no és el mateix. És la soledat absoluta».

L'aïllament que s'imposa als malalts de covid-19 des del moment que entren per la porta d'un hospital genera una sensació d'irrealitat en la família que els pares de la Francina encara no han pogut dissipar. No pots estar a prop del malalt, guardar el seu a les nits, ni acomiadar-te en els últims moments amb un petó i un adeu.

Només et queda rebre l'informe diari de la seva evolució a l'UCI a través d'una trucada diària i acomiadar-te d'un cos ja fred quan el final és irremeiable enfundat en un equip de protecció especial EPI i sense poder abraçar-te als teus éssers estimats. La soledat més absoluta.

Covid, un comiat sense poder dir adeu

La petita va començar a tenir febre el divendres 6 de novembre després que una companya del seu col·legi donés positiu. «Vam allargar el confinament tot el que vam poder perquè teníem una por atroç i sabíem que si ho agafava podria no explicar-ho. Però va arribar setembre i vam haver d'arriscar-nos: a casa no aguantava i per a la Francina anar a l'escola era la felicitat absoluta».

La febre va seguir i quatre dies després la nena va haver d'ingressar d'urgència a l'hospital de Sagunt. «La meva filla va sortir de casa el dia 10 de novembre anant cap a l'hospital de Sagunt i jo no vaig poder anar amb ella perquè també havia donat positiu», explica la Ruth. Va ser l'última vegada que la va veure amb vida. El seu pare Elías sí la va poder acompanyar els dos dies que va estar a planta quan els seus pulmons encara estaven nets. Però el seu estat va empitjorar i en qüestió de 48 hores, la petita va ser traslladada a l'UCI de l'Hospital La Fe.

Va entrar sense els seus pares i sense els seus pares va marxar, perquè en els dies que va durar la seva lluita no van poder ni veure-la. Nou dies després d'entrar a l'UCI, 13 des que la seva mare la va abraçar per última vegada, 17 des que van començar els símptomes, va arribar la trucada que ningú voldria haver rebut d'un equip de professionals als quals la mort de la petita també va tocar.

«La sensació que et queda és que no ha passat perquè no has pogut ser-hi. No t'has pogut acomiadar, la caixa està tancada al funeral ... Costa tant començar així un dol». És aquesta soledat, aquesta cruesa de com ha estat l'últim viatge de la Francina què ha mogut als seus pares, tot just dues setmanes després de la seva mort, a explicar el que han passat, perquè la història de la petita serveixi d'alguna cosa.

«Em costa creure que no està a l'escola o en un campament i que no la tornaré a veure. Vull que aquest dolor que sentim serveixi per alguna cosa, perquè la gent entengui que això no és una grip, que és molt real i per demanar que la gent es cuidi, que ho faci de debò, sobretot de cara a Nadal, perquè de covid no només s'està morint la gent gran».