L´anunci de Donald Trump de reconèixer la sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental posa de nou en l´agenda internacional un conflicte que porta dècades encallat a l´ONU. Arriba a més en un moment de renovada tensió, amb la intervenció del Marroc a la zona desmilitaritzada de Guerguerat, a la frontera amb Mauritània. El Front Polisario, el moviment independentista sahrauí, ha condemnat amb duresa aquest moviment sense precedents que suposa un reconeixement extraordinari al Marroc en el seu «causa nacional».

Per Eduard Soler, investigador del CIDOB, el Sàhara va començar a tornar a l´actualitat amb la decisió dels Emirats Àrabs Units (EAU) d´obrir el seu consolat al Sàhara Occidental el passat 4 de novembre. La seva decisió, que va ser seguida d´altres petits països, «va fer que el Marroc es sentís reforçat» per «trencar el statuo quo i llançar l´operació en Guerguerat», afirma. Aquest expert considera «importantíssim» el pas fet per Trump, EN tractar d´una decisió que la pròxima Administració de Joe Biden probablement no revertirà.

El Sàhara occidental, antiga colònia espanyola és un dels 17 «territoris no autònoms» sota supervisió de el comitè especial de descolonització de l´ONU. La descolonització va ser interrompuda en 1975, quan Espanya, amb Franco agonitzant, va abandonar el territori en mans del Marroc i Mauritània, rere la Marxa Verda de 350.000 marroquins sobre el territori i d´acord amb els Acords de Madrid, no vàlids segons el Dret Internacional. En virtut d´aquests acords, Espanya va cedir al Marroc el nord i el centre del territori. El sud va anar a Mauritània.

El Front Polisario va proclamar el 1976 la independència, creant la República Àrab Sahrauí (RASD) reconeguda per més de 80 països. Marroc ocupa el 80% del territori, sense que la seva sobirania sigui reconeguda per l´ONU. La RASD administra la regió d´aquest pas controlat pel Marroc, que denomina Zona Lliure. Un mur de 2.700 quilòmetres construït pel Marroc separa les dues zones.

Després de 16 anys de guerra, el Polisario i el Marroc van signar un alto el foc el 1991 i van acordar el desplegament d´una força de l´ONU, la MINURSO, per preparar la celebració d´un referèndum. Aquesta consulta segueix sense celebrar-se, primer per discrepàncies al voltant de el cens i després per la negativa de Rabat acceptar la consulta, oferint només una autonomia.

Ja fa anys que el diàleg està en punt mort, ja no es parla de la possibilitat d´un referèndum, sinó de «arribar a una solució política». El 2019 va dimitir l´emissari especial de l´secretari general de l´ONU, Horst Köhler, sense que hagi estat substituït encara.

El pas donat per Estats Units suposa una sacsejada en els equilibris internacionals al voltant d´aquest conflicte davant la inoperativitat de l´ONU. Més enllà d´instal·lar-se en una lògica de suport als marroquins o als sahrauís, cap gran país havia optat per un pronunciament tan clar.

França era fins ara el principal sosteniment de Rabat però és difícil que segueixi els passos de Washington i opti pel xoc frontal amb Algèria, l´altre gran pes regional del Magrib, i suport deel Front Polisario. Un posicionament francès arrossegaria a la UE, afirma Soler, que subratlla també el «petit marge de maniobra que té Espanya en aquest assumpte», per la relació amb el Marroc i les implicacions internes que té l´assumpte, amb una divisió de opinions manifesta entre els socis de Govern, el PSOE i Podem.