Els joves senegalesos que es llancen al mar desconeixen que si no moren en l'intent, segur que ho faran les seves esperances en un moll del país d'arribada. La precarietat econòmica que pateixen s'uneix a la desinformació i en un món globalitzat on sembla que tot se sap, els africans que emplenen les pasteres no saben que el seu perillós trajecte acaba amb sort al terra del port de la ciutat canària d'Arguineguín, on, amuntegats sobretot amb marroquins, però també amb altres subsaharians, esperaran dia rere dia a terra que amb sort els traslladin a una de les carpes que el Govern central preparava com a única i molt criticada solució al repunt del flux migratori, tot i que després s'han anunciat trasllats de refugiats a la Península.

Molts es preguntaran com pot ser que en ple segle XXI aquests joves, que marxen perquè no tenen expectatives laborals i perquè el futur se'ls nega a la seva pròpia terra, no s'assabentin que surten d'una presó vital per ficar-se en una altra. Que no sàpiguen que el seu viatge fracassarà perquè l'Estat els tancarà en un arxipèlag en el qual ni tan sols es volen quedar. «Existeix una forta desconnexió amb la realitat», explica el periodista grancanari José Naranjo, que fa nou anys que viu a Dakar, la capital d'aquest país de la costa oest de l'Àfrica. Molts dels que ara s'escapen de la seva realitat són germans petits o fills dels que ja han aconseguit fugir, que mitifiquen la seva arribada a un món millor, com ja els va passar als illencs en el seu dia. «El migrant que és allà explica que està bé i no explica el dolent; és el mite d'El Dorado, que els canaris coneixen molt bé», afirma l'experimentat periodista.

Aquesta idíl·lica i irreal visió, sumada al fet que des del març no s'operen vols de repatriació a causa de la pandèmia, transmet la falsa idea que tot ha anat bé, que han estat acollits i han pogut començar una nova vida. També a l'Àfrica arriben les «fake news» i la rumorologia distribuïda com la pólvora pels grups de WhatsApp, on s'assegura que a Espanya estan encantats amb la seva arribada, que necessiten mà d'obra perquè la gent es mor pel coronavirus. «Els pescadors i els joves no llegeixen diaris, no s'informen sobre quina és la realitat», assegura.

Però, quina incidència tenen els pescadors en aquesta història? Gairebé tota. Tenen un doble paper, el de migrants i el d'impulsors de la migració. «S'ha duplicat la presència de vaixells industrials que es queden amb totes les reserves, els artesanals no agafen res i no els surt rendible pescar, es gasten més en el combustible». Per guanyar-se la vida i alimentar les seves famílies, opten per dedicar-se a organitzar els viatges a Europa. Naranjo desterra així el mite de les organitzacions criminals dedicades al tràfic de persones, almenys en el cas del Senegal. «Això de les màfies és una mena de mantra que repeteixen els polítics per criminalitzar el fenomen migratori, però jo fa nou anys que visc a Dakar i no n'he vist cap per enlloc», afirma.

El que sí que ha vist Naranjo, i molt, són pescadors que no pesquen i que volen viure. «Són també armadors que tenen diversos caiucs i utilitzant-los per a la migració alimenten la seva família. Sens dubte, es tracta d'un negoci. Però sense entrar en judicis morals, d'aquí a anomenar màfia un paio que malviu i que té dues barquetes per guanyar-se la vida, hi ha una distància considerable», assegura el periodista nascut a Telde.

Un mantra que es va escapar també de la boca de la ministra d'Exteriors, Arancha González Laya, que recentment va visitar el Senegal per reunir-se amb el president, Macky Sall, i prometre un control més ferri d'aquestes màfies amb l'enviament d'una patrullera i un avió de la Guàrdia Civil per reforçar la vigilància ja existent. «Repeteix constantment aquesta idea perquè és l'argumentari del Govern, però només és un recurs que ve molt bé per criminalitzar aquest fenomen», es queixa Naranjo.

Aquesta estratègia és útil als governs europeus per fixar un enemic, un dolent al qual combatre, en lloc d'«assumir que aquest problema s'ha generat perquè no hi ha possibilitat de sustentar una migració legal». Malgrat que Laya va assegurar que aquest tràfic regular es fomentaria des dels dos països, l'any passat es va realitzar una experiència pilot de migració circular que va acabar en fracàs. La idea era que mig centenar de senegalesos arribessin a Espanya amb un contracte sota el braç i es quedessin allà per un temps limitat. No obstant, els criteris de selecció no van ser els adequats, segons Naranjo, i molts es van quedar a la Península com a irregulars.

La solució a la migració resulta complexa, però l'actual executiu central pot presumir d'una nefasta gestió, segons el periodista. «És molt difícil que el Govern d'Espanya ho faci pitjor del que ho ha fet», es lamenta, que critica amb duresa que l'Estat argumenti que les derivacions a terres peninsulars generen un efecte crida. «Es basen en aquesta mentida per convertir el flux migratori en un problema. El que era una espurna s'ha convertit en un incendi i això no ho ha fet ni la COVID, ni la pobresa a l'Àfrica», afirma.