Aquest any han mort de coronavirus més d'1,7 milions de persones. Terrible. I tot per un virus que el gener passat desconeixíem. Ara, patim una segona onada que ha fet que tots els països dictin fortes restriccions a la mobilitat, encara que menors a les anteriors. A Espanya, amb ja 50.000 morts, la situació és avui menys greu que a Alemanya, però la mutació del virus, que ha aïllat la Gran Bretanya, ha tornat a disparar totes les alarmes. I desconeixem el futur més immediat.

Estem sent els protagonistes d'un angoixant film de ciència-ficció. Tot el progrés tecnològic, mèdic, social... del qual tan orgullosos estàvem, s'ha estavellat davant el malson d'una sobtada catàstrofe. La conclusió principal és que la humilitat és imprescindible. Hem aconseguit grans avenços, però un simple virus, procedent -creiem- de Wuhan ha fet miques la nostra forma de vida.

No obstant això, en pocs mesos la ciència ha descobert una vacuna que ja s'està començat a administrar i que obre esperances. Seguim vulnerables, però la ciència ens ajuda molt més que les bruixeries d'altres temps.

La segona conclusió és que els grans reptes són globals. Ni els Estats Units, ni la Xina ni cap país europeu pot afrontar tot sol la pandèmia. El nacionalisme, primària resposta a la globalització, ja no serveix. És forçosa una forta cooperació internacional i passos ferms cap a una governança global, de la qual l'ONU, l'OMS i l'FMI en són només l'inici.

Les eleccions als Estats Units indiquen que -no sense dificultats- la democràcia americana ho està assumint. El president Trump, que fa quatre anys va guanyar amb l'America First, ha estat derrotat per un demòcrata de la tradició internacionalista que es remunta a la Primera Guerra Mundial. L'internacionalisme sensat -no les mítiques utopies- no són el passat sinó la urgent obligació del present per afrontar el coronavirus, el canvi climàtic i els reptes tecnològics.

Les grans democràcies han reaccionat a la crisi amb certa confluència. Quan accions resulten impotents, l'Estat torna a formar part -contra el que deien Reagan i Thatcher- de la solució perquè les democràcies no naufraguin en el caos i la misèria. El keynesianisme, que va sorgir contra la crisi del 29, és avui la pragmàtica eina de governs tant liberals com socialistes. La temptació populista és la gran amenaça que portaria el desordre polític i social als Estats Units, a Europa... i a tot el món. El medicament adequat és una socialdemocràcia transversal que està sent assajada per la «gran coalició» alemanya, la improvisada coalició italiana, per Emmanuel Macron (una start-up de liberals pragmàtics i socialistes moderats) a França i, amb tints propis, per Pedro Sánchez a Espanya.

Europa ha assumit aquest any que ha d'anar cap a un govern europeu que, per multinacional, només pot ser pragmàtic. I amb l'impuls de Merkel ha fet -malgrat el Brexit i els egoismes nacionals- passos rellevants. No només amb el pla de recuperació de 750.000 milions, primer intent d'una hisenda supranacional, sinó també amb el BCE de Christine Lagarde, en la línia de Draghi, que va salvar a l'euro, està permetent finançar el gran dèficit -generat per l'imprescindible augment de la despesa contra la crisi- de molts països.

I en aquesta Europa, a la qual no se li pot exigir que de cop i volta sigui un estat supranacional, més decisiu per als ciutadans que els existents estats nacionals, està ja immersa Espanya.

El Govern de Pedro Sánchez ja té pressupostos, requisit totalment essencial per funcionar i tenir pes a Brussel·les. Espanya pateix perilloses temptacions populistes (a dreta i a esquerra), seriosos problemes de governabilitat i una preocupant absència de consensos polítics i d'identitat. Durant el 2020, com l'any 2017 per altres motius, ha fregat la catàstrofe, però no ha suspès l'assignatura en un moment molt convuls de la història de la humanitat.

El món surt d'aquest any 2020 bastant masegat i aprenent que mantenir una actitud humil i cooperativa davant els greus reptes és la condició essencial per a la supervivència. Espanya, començant per la seva prepotent classe política, ha d'estar en la mateixa longitud d'ona. Cas contrari...

El nostre món és el món