Angela Merkel va intervenir en el Parlament alemany el 9 de desembre i les seves paraules van formar alguna cosa més que un discurs. Davant els 709 diputats del Bundestag va mostrar una emoció desacostumada. No era l'exaltació de la batalla política, tampoc les llàgrimes d'una situació insuperable. Merkel no és una gran oradora, però la seva al·locució demanant contenció davant les elevades xifres de contagis de coronavirus va ser vibrant. «Amb tot el dolor del cor», va apel·lar a les consciències. Era el poder i, alhora, era una ciutadana. Un encreuament entre la verticalitat del càrrec i l'horitzontalitat de la comunitat.

El discurs de Merkel es va viralitzar. Les seves paraules no només van alertar de l'empitjorament de la situació sanitària, també van exhibir un tipus de lideratge poc usual. La cancellera alemanya no va caure en el sentimentalisme, no va provocar els acostumats -i masclistes- comentaris burletes, ningú va veure en ella un indici de debilitat. Va infondre respecte i credibilitat. Lideratge femení?

La pandèmia ha estès el sofriment a tot el planeta. Un dolor que s'ha vist reflectit en les estadístiques de la mort. Les comparatives han sigut inevitables i la seva anàlisi ha revelat una dada que crida l'atenció.

Un estudi publicat a finals de juliol pel Fons Econòmic Mundial i realitzat per les universitats britàniques de Liverpool i Reading, va concloure que els governs liderats per dones havien obtingut resultats «sistemàticament i significativament millors» en el control de la pandèmia. Havien iniciat abans els confinaments i havien adoptat respostes coordinades. «Les líders van reaccionar de manera més ràpida i decisiva davant possibles morts».

La diferent resposta davant el risc per part d'homes i dones sembla haver resultat crucial en la gestió de la crisi sanitària. Per començar, cap dirigent va minimitzar la letalitat del virus ni va posar en perill la seva pròpia salut.

Però, per damunt de tot, elles van resoldre l'endimoniat equilibri entre salut i economia d'una manera més taxativa. Van ser reticents a córrer riscos sanitaris, mentre que sí que van estar disposades a comprometre l'economia.

El comportament diferencial entre líders homes i líders dones respecte a la pandèmia ha situat el lideratge femení en un lloc destacat. Ja no només es parla d'igualtat o de quotes, sinó del valor afegit de la visió de les dones. Una aportació que les candidates futures a llocs de responsabilitat podran esgrimir a favor seu.

El 2020, les dones han conquerit més quotes de poder en més espais. L'era post-Trump crida a l'optimisme.

L'elecció de la fiscal Kamala Harris com a vicepresidenta dels EUA, el nomenament d'Avril Haines com la primera dona al capdavant de la Intel·ligència Nacional o l'aposta per un equip de comunicació de la Casa Blanca i de govern integrat només per dones certifica que el masclisme de l'Administració nord-americana va en retirada.

Hi ha més lluites i més triomfs, com els de Cecilia Moyoviri, la primera dona indígena que arriba com a senadora al Parlament bolivià. L'alcaldessa de Bogotà, Claudia López, primera dona en el càrrec, primera alcaldessa obertament homosexual d'una capital llatinoamericana i líder compromesa en la lluita contra la corrupció. O Alicia Garza, Patrisse Cullors i Opal Tometi, les tres activistes afroamericanes que van impulsar el Black Lives Matter (Les vides negres importen).

En l'elit econòmica també hi ha notícies rellevants: hi ha un número rècord de dones al capdavant de les empreses de la llista Fortune 500. Però no brindem encara, només representen un 7,4% del total. Frustrant per a la meitat de la població.

Més avenços en la cultura i en l'esport. Poden servir com a exemple la rellevància de les directores de cine en el panorama cinematogràfic mundial o la presència de més dones en l'arbitratge de futbol. El primer cas revela l'excel·lència. El segon, que ja no hi ha vedats.

Però no hi ha lloc per a la complaença. La crisi del coronavirus ha laminat especialment l'ocupació femenina. L'Organització Internacional del Treball ha alertat del risc de retrocés en els avenços aconseguits en els últims decennis; la desigualtat de gènere en el mercat laboral pot exacerbar-se. La pandèmia no és l'única amenaça. El feminisme mai ha sigut un espai homogeni, però el debat sobre els drets de les persones trans està resultant especialment tòxic. L'hostilitat s'estén pel moviment i pot debilitar la seva influència. Un obstacle més per al lideratge femení.