Itàlia és una potència mundial en la creació de xifres extraordinàries. Els seus governs brollen i cauen a un ritme implacable com a demostració d'una realitat que ja de per si s'intueix sorprenent. De governs a Itàlia n'hi ha hagut moltíssims. En concret, 66 en 75 anys, una mitjana de vida d'aproximadament un any i dos mesos, des que el país es va convertir en República el 1946. El nombre, gairebé inversemblant, és idèntic al dels executius que hi ha hagut des del naixement d'Itàlia com a país el 1861, fins que va deixar de ser monarquia, que sumen 65. La xifra global és de 131 governs en 160 anys d'existència de l'Estat italià. La patologia, es podria dir, és crònica, com ha tornat a evidenciar la recent caiguda del Govern de Giussepe Conte.
Però hi ha, a partir del postfeixisme, una raó noble, com recorden els intel·lectuals més fins: el lloc de la política a l'estructura de l'Estat italià actual es va limitar des de llavors per evitar que es repetís la concentració de poder que va crear un dictador com Benito Mussolini. Hi ha molts exemples que ho demostren, però un que sempre provoca estupor és el dels trànsfugues, polítics al Parlament que passen d'un partit a l'altre sense més, perquè no hi ha cap càstig. D'altres són l'estructura bicameral, gairebé perfecta, així com l'existència d'òrgans amb molta independència.
Per aquest motiu, la caiguda dels governs a Itàlia ja no sorprèn, ja que només són «un motiu més en la resignació col·lectiva per la degeneració d'una política feble, incapaç de mantenir amb fermesa les regnes del poder», com diu l'escriptor i periodista Sergio Rizzo. Les estadístiques són infinites. Hi ha qui defensa que el Govern més curt de la República va ser el del democristià Amintore Fanfani, que el 1954 va durar només 11 dies. Però el primer executiu del també democristià Giulio Andreotti, que es va formar el 18 de febrer de 1972, no va aconseguir la confiança al Parlament i va haver de renunciar després de nou dies (tot i que es va quedar en funcions quatre mesos més, fins que es va arribar a un acord).
El «Belcebú» de la política
Després va néixer el segon Govern Andreotti, i així també es va posar fi a una de les crisis de govern més llargues de la història del país. Detall no secundari: Andreotti es va convertir des de llavors en aquest geni maquiavèl·lic (Belcebú era un dels seus sobrenoms) que va liderar la política italiana en les següents dècades (va ser set vegades primer ministre), cosa que va comportar una allau d'acusacions (fins i tot per vincles amb la màfia), la majoria de les quals no van tenir una repercussió real sobre ell. I amb ell al capdavant, també va liderar la política italiana la Democràcia Cristiana (DC), el partit de centre que va dominar l'escena des del postguerra fins als 90.
I, no obstant això, Itàlia també va tenir primers ministres que van exercitar un paper clau per permetre que aquest país i la Unió Europea siguin on són. Per citar dos exemples: Antonio Segni, el primer mandat del qual només va durar un any i 10 mesos però que el1957 va signar el tractat que li va donar existència a la Comunitat Econòmica Europea, i Romano Prodi, després president de la Comissió Europea en el difícil inici del segle XXI. I dos més: Emilio Colombo (1970-1972), sota el mandat del qual es va legalitzar el divorci, i Aldo Moro, que el 1975 va enfilar Itàlia al G7.
No obstant això, la geometria del Parlament italià mai va permetre Aldo Moro col·locar el Partit Comunista (PCI) al Govern, tot i ser la formació comunista més gran de l'Europa Occidental fins a la seva dissolució el 1991. Això sí, el 1976, en plena guerra freda, el líder del PCI, Enrico Berlinguer, va ordenar als seus abstenir-se al Parlament perquè Andreotti, per tercera vegada, aconseguís formar un Govern estable. Només el 1998, mort el PCI, Massimo D'Alema es convertiria per dos anys en el primer cap de Govern d'origen comunista.
Segona República
Caigut el mur de Berlín i liquidada el 1994 l'anomenada Primera República -la caiguda de la qual va coincidir amb el megaescàndol de corrupció Tangentopoli-, es va iniciar el que es coneix com la Segona República italiana, que va ser marcada per un altre leviatan polític: Silvio Berlusconi. Però també el controvertit empresari va conservar breument el poder el 1994, abans de caure, i que es nomenés el primer Govern tècnic d'Itàlia, el de Lamberto Dini, el 1995.
El centredretà Berlusconi va ser l'home que va elevar al màxim exponent un dels pitjors tòpics que existeixen sobre l'italià, la furbizia -astúcia-, aquesta manera de fer amb el «tot s'hi val» per aconseguir els objectius, sense preocupar-se per la comunitat i la legalitat. I tot i així, el segon Govern Berlusconi va ser el més llarg de la República, 1.409 dies. Un altre va ser el de Matteo Renzi, el president més jove de la història del país, el Govern del qual va ser el quart per durada, 1.019 dies.
