Reben amenaces, o coses pitjors, per fer preguntes i destapar veritats incòmodes per al poder. Tot i això no deixen de treballar i de l'únic que fugen és de la imatge de l'heroi, perquè diuen que, quan elles tornen a casa, els que pateixen més riscos són les víctimes que apareixen a les seves cròniques. Exerceixen una professió que és una forma de rebel·lia a països marcats pel masclisme i la violència, on el que està en joc és una cosa tan fràgil com la vida o la democràcia.
Les periodistes Carmen Valeria Escobar (El Salvador) i Andrea Aldana (Colòmbia) han arribat a Madrid al costat dels seus col·legues Alejandro Ortiz (Mèxic) i Juan José Toro (Bolívia) per allunyar-se durant uns mesos de l'angoixant clima en què desenvolupen la seva tasca. Han estat els seleccionats en el tercer Programa d'Acollida de Periodistes Llatinoamericans de Reporters Sense Fronteres (RSF) en col·laboració amb l'Ajuntament de la capital.
Andrea Aldana, de 38 anys, pot caminar ara pel carrer sense girar-se cada poc temps per veure si la segueixen, tot i que encara no aconsegueix relaxar-se del tot. «La meva serp segueix aquí, com el dinosaure de Monterroso. Tinc un país travessat a la gola», diu parafrasejant un poema d'Eduardo Galeano. Aquest país és Colòmbia. Encara que el 2016 es va signar un acord de pau entre el Govern i la guerrilla de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), hi ha encara 70 grups armats que es disputen l'espai deixat per les FARC en un país que produeix el 70% de la cocaïna mundial i on només a la ciutat de Medellín hi ha 300 bandes criminals.
«Han assassinat 250 signants de la pau. El 2020 es van registrar 90 massacres i en el que portem d'any hi ha hagut 14 líders assassinats». Aldana compara la situació amb «un monstre de set caps». I de monstres en sap bastant. Porta 14 anys endinsant-se a les zones rurals per explicar què passa a territoris gangrenats per la guerrilla, el narcotràfic i els paramilitars. Publica a El Espectador, Semana, Universo Centro i a la seva pàgina de Facebook, on va aconseguir amb les seves minicròniques conscienciar de la importància de l'acord de pau que tant rebuig va generar inicialment.
Investigadora de la Fundació Pau i Reconciliació, Aldana també va usar les xarxes per conjurar els seus propis dimonis. «El periodisme va començar a ser el que crec que ha de ser, un servei social. Em va deixar d'importar la meva tragèdia personal i vaig començar a veure que a altra gent li passaven coses pitjors», explica.
La seva «tragèdia personal» es va produir fa deu anys a Medellín, quan buscava informació sobre unes víctimes de desaparició forçada i tres paramilitars la van assetjar, la van muntar en un taxi, la van agredir sexualment sense deixar d'apuntar-la amb una arma i finalment la van deixar lliure en un descampat, com explica ella mateixa a Golpes contra la pared. Va ser la primera vegada que va haver de sortir del país per seguretat.
Tres anys després, quan investigava els vincles de les màfies amb la policia, uns matons li van trencar la cara i li van llançar cola industrial als cabells. Aldana va tornar a deixar Colòmbia durant un temps. Fins que a l'octubre de 2020, després de denunciar les violacions de l'Exèrcit a cinc menors, la van asseure davant d'un sicari. «Em va dir que han donat l'ordre de silenciar-me. De matar-me». És el que la va portar a Madrid.
A la jove Carmen Valeria Escobar, 24 anys, que va treballar al prestigiós diari El Faro i ara és verificadora del discurs polític a El Gato Encerrado, li preocupa el risc que corre la democràcia al Salvador. El seu president, Nayib Bukele, intimida, insulta i humilia la premsa davant les càmeres i això genera una legió d'energúmens que omple d'amenaces de mort les safates de Twitter dels periodistes. «He rebut missatges dient-me ´et cremaré viva'», explica. Amb tot, el cop fort el va rebre quan van deixar la seva mare a l'atur per publicar que el ministre de Salut s'havia beneficiat de 225.000 dòlars destinats a combatre la pandèmia de covid-19. Escobar volia independitzar-se i fer un màster, però ara això haurà d'esperar perquè la seva família depèn econòmicament d'ella. Es replanteja per això la seva feina? «No. Davant les amenaces, l'única resposta ha de ser més i millor periodisme. Mai ens callaran. No ens silenciaran», afirma.
Carmen Valeria Escobar i Andrea Aldana s'enfronten, a més, a riscos que els seus col·legues masculins no coneixen. «El Salvador és un paradís per a la impunitat dels feminicides. És difícil ser dona i jove. Has d'aprendre a caminar amb una armadura», afegeix.
