Pablo Iglesias va impulsar el 2014 el naixement d'un nou partit per donar veu als pàries de la Gran Recessió, però va trigar poc a deixar clar que el seu objectiu no era aplicar tractaments pal·liatius a les polítiques d'austeritat, sinó canviar les regles del joc. Faltava saber com actuaria als passadissos del poder el telegènic professor de Ciències Polítiques que havia deixat la universitat per tombar el «règim del 78». Els 14 mesos transcorreguts des de la seva arribada a la vicepresidència proven la dificultat del repte que s'havia marcat i el caràcter tenaç que l'acompanya.

Ser signant de manifestos i alhora dictar el BOE; tenir la veu feta al megàfon i escoltar secrets d'Estat a l'oïda; oferir crossa al líder que va somiar «sorpassar» i al mateix temps mantenir un perfil propi. Iglesias porta des de gener de 2020 vivint en aquest dilema, un dubte hamletià que unes vegades va resoldre posant-se de perfil davant les polítiques socialistes que menys li agradaven i altres, les més polèmiques, trepitjant ulls de poll sense importar-li l'amo del peu damnificat, però sense dissimular mai la incomoditat que li causava haver d'exercir de personatge a la contra.

Si a Espanya faltava cultura de coalició, el pas d'Iglesias per La Moncloa ha suposat un curset accelerat de com conciliar les aspiracions hegemòniques del soci majoritari amb la resistència del petit a ser un convidat de pedra. No és l'únic que s'ha mostrat incòmode en aquest desigual aparellament. A l'executiu no han faltat veus que li recordessin que no es pot ser Govern i alhora veu de la consciència de l'executiu.

Però veure's obligat a jugar en un espai de terreny tan estret no ha estat per a ell un problema, sinó un al·licient. Iglesias ha demostrat el seu instint natural per al regat curt i ha sabut ordir el suport d'Esquerra i Bildu als Pressupostos per torpedinar l'acostament del PSOE a Ciutadans i acostar-se a l'independentisme.

Iglesias podrà posar en el seu currículum que va ser vicepresident del Govern que va apujar el salari mínim, va fulminar la llei Wert, va legalitzar l'eutanàsia i va impulsar el programa d'ERTOs que ha permès mantenir l'ocupació tot i la pandèmia. Però només ell sabrà si aquest és un saldo suficient o si se'n va de La Moncloa amb sabor amarg.