Govern, patronal i sindicats van necessitar cinc llargs i tensos mesos, alguna que altra amenaça de plantada i la típica empenta final d'una cita allargada fins a la nit per pactar l'article i les dues disposicions addicionals de l'esperadísima llei dels «riders». Només un foli de text que converteix Espanya en el primer país europeu amb una norma laboral per a les plataformes digitals, seguint les recomanacions de l'Organització Internacional de Treball (OIT) i la jurisprudència del Suprem des de setembre davant les variades sentències dels jutjats de primera instància i els tribunals superiors de justícia autonòmics.

«Ha estat la negociació més dura i més llarga de totes», va admetre la ministra Yolanda Díaz durant la presentació del vuitè acord del Diàleg Social en el que va de legislatura per convertir els repartidors en assalariats. I això que la resta, inclosa la reforma dels Expedients de Regulació Temporal d'Ocupació (ERTO) i les seves quatre pròrrogues, acumulen moltes crides al consens i la tranquil·litat i hores de son de l'advocada gallega, que pocs dies després de ser nomenada va callar moltes boques i va obrir altres també amb la confirmació de la pujada del SMI.

A l'espera que es donin les circumstàncies per a un debat «molt més serè i pausat», el futur decret deixa fora la resta de personal del sector, tot i que sí inclou un gir inesperat dels esdeveniments per l'obligació de lliurar als representants de les plantilles «els paràmetres, regles i instruccions en els quals es basen els algoritmes o sistemes d'intel·ligència artificial» que les empreses fan servir per repartir encàrrecs, premis i contractes entre els seus treballadors.

És gairebé una obsessió de Díaz. «Posar els algoritmes al servei dels treballadors», insistia una i altra vegada en una entrevista al Faro de Vigo, del mateix grup editorial que el Diari de Girona, fa just un any, quan la seva ja meteòrica trajectòria a l'Executiu de coalició multiplicava les possibilitats de ser molt més del que ella mateixa vol.

Són tres quarts d'una del migdia. Mentre les tertúlies i l'univers paral·lel de Twitter cremen per l'enèsim sobresalt en la contesa política, la ministra de Treball publica un missatge sobre la reunió que acaba de mantenir per videoconferència amb els seus col·legues comunitaris: «Destaquem des d'Espanya la centralitat que ha de tenir el Pilar Europeu de Drets Socials i el Pla de Recuperació que aprofundeix en el treball de qualitat, més igualtat i formació».

Poc després signa amb la seva homòloga francesa, Elizabeth Born, la Declaració d'intencions per a la col·laboració en el treball transfronterer i la lluita contra la precarietat i la bretxa de gènere a l'empara de la XXVI Cimera Franco-Espanyola. En l'atapeïda agenda de Díaz -«està pendent del que ha de fer», solen dir els seus col·laboradors- es fa esperar l'estrèpit de la sortida del Govern de Pablo Iglesias i el missatge col·lateral.

Serà candidat a les eleccions madrilenyes i va proposar que la ministra el rellevi, tant en la Vicepresidència com en un futur de cap de llista d'Unides Podem a les generals. «Crec que dic alguna cosa que senten milions de persones d'esquerres d'Espanya quan dic que Yolanda Díaz pot ser la pròxima presidenta de el Govern d'Espanya», assegurava Iglesias en un vídeo penjat a les seves xarxes socials. Només quan l'enrenou sembla mig digerit, a última hora de la tarda, l'altra protagonista de la història parla.

Amistat amb Iglesias

«Aquest últim any he posat tot el meu esforç en la protecció de l'ocupació i de les persones treballadores. A aquesta tasca, sempre de la mà del diàleg social, s'uneix ara al repte de la vicepresidència. Serà un honor seguir treballant en aquest Govern i amb Pedro Sánchez», respon a un missatge acompanyat d'una foto amb l'encara líder de la formació morada.

Aquesta imatge, en la qual Díaz surt mirant Iglesias, no és casual per a algú que sempre va deixar molt clar que l'amistat entre tots dos va diluir la seva negativa inicial a entrar al Govern. «Mai vaig voler ser ministra, encara que estic molt orgullosa de ser-ho per una raó fonamental: el dret laboral és el que més m'agrada i tenir l'oportunitat de canviar la vida de la gent des del que m'agrada fer és una oportunitat única», explicava al Diari de Girona a principis de març de 2020.

Va ser necessari convèncer-la, com en aquestes eternes negociacions que ara encapçala des del ministeri. Diverses converses i fins i tot mig enuig. «Si Pablo Iglesias no fos vicepresident, jo no seria ministra -va remarcar-. No estaria en cap Govern en el qual no hi fos ell d'alguna manera».

El secret d'aquesta admiració mútua es remunta a la campanya dels comicis gallecs de 2012. Per mediació de la cúpula d'IU, un encara desconegut i pre-tertulià Iglesias es va convertir en assessor d'AGE, la formació impulsada per la pròpia Díaz -regidora de l'ajuntament de Ferrol des de 2003 i primera tinent d'alcalde entre 2007 i 2008- i l'emblemàtic referent del nacionalisme gallec, Xosé Manuel Beiras.

Tàndem amb Beiras

Van aconseguir nou diputats, suficients per entreveure la nova generació de l'esquerra gallega amb l'oposició més combativa davant el PP d'Alberto Núñez Feijóo. El tàndem Díaz-Beiras va deixar els moments més tensos al mes i mig de compareixences de la comissió d'investigació per la desaparició de les caixes gallegues. Un «pont de plata» per situar-se com a segona força autonòmica amb 14 escons el 2016 i per al desembarcament de la vice-portaveu a l'arena nacional com a diputada després de l'aliança amb l'antiga Podem.

Yolanda Díaz es reivindica per sobre de tot com a «filla de treballadors». Porta la vocació laboral i la ideologia a l'ADN, herència confessa «i orgullosa» de l'històric sindicalista de CCOO a Galícia i militant del PCE en la clandestinitat, Suso Díaz, que matisa les absències enviant-li camises de segell gallec, com la ministra explicava en un recent reportatge a El País Semanal. Aquests dos trets es van convertir en la seva targeta de presentació en els perfils de la majoria de mitjans amb seu a Madrid quan la signatura de l'acord de coalició amb el PSOE va donar pas a l'algoritme amb les travesses de ministrables.

La seva llarga trajectòria a tots els nivells de l'administració va passar a segon pla davant de la morbositat de la «ministra sindicalista» o «una comunista per a la cartera de Treball». El primer el va obligar «a rectificar les biografies que es feien». «Venia d'un despatx professional i volia respectar els sindicalistes que sí que ho són», assegura. Del segon, encara manté en el carnet i una bona relació, tot i donar-se de baixa d'IU el 2019.