Un proverbi àrab estableix que «l'enemic del meu enemic és el meu amic». Ahir es va poder comprovar en el judici que se celebra a l'Audiència Nacional per determinar si la reforma de la seu del PP es va pagar des de la caixa B del partit, confessada per qui va ser el seu tresorer Luis Bárcenas. Els expresidents del Govern José María Aznar i Mariano Rajoy van ser un exemple de com, malgrat les grans diferències que els separen, no hi ha millor estratègia de defensa que un bon atac, si pot ser conjunt, davant un enemic comú.
Tots dos es van centrar a negar el fet principal: no va existir mai una caixa B al PP, tot i la sentència de la primera època del cas Gürtel que ja la va declarar acreditada, ni tampoc sobresous. Va ser com tancar un cercle iniciat pel primer exsecretari general del partit que va declarar, Ángel Acebes, i seguit pels altres tres citats, Javier Arenas, Francisco Álvarez-Cascos i María Dolores de Cospedal. Quan el lletrat de l'acusació que exerceixen els socialistes valencians ho va recordar a Rajoy, aquest va respondre: «El que seria estrany és que haguessin dit una altra cosa. Només Bárcenas parla» de la caixa B «per diluir la seva responsabilitat. El que diguin els ´papers' no té valor».
Només la comptabilitat oficial
Tant ell com Aznar compareixien a proposta de les acusacions populars, que es van mostrar incapaces de treure'ls d'un guió que van mantenir contundentment. «Em pot preguntar 30 o 500 vegades de diferent manera que la resposta serà sempre la mateixa», va dir aquest últim en referència al registre manuscrit que Bárcenas va portar durant anys de les entrades i sortides de diner negre al PP. «No he rebut cap quantitat que respongui a aquestes anotacions, si és que aquestes anotacions són certes o tenen algun fonament» o «jo no he conegut cap comptabilitat paral·lela i no he conegut més que l'oficial que es remetia puntualment al Tribunal de Comptes» van ser algunes de les afirmacions fetes per Aznar.
Fins i tot va desmentir les explicacions que el dia abans havia pogut sentir el tribunal de l'exdiputat del PP Jaime Ignacio del Burgo, tot i reconèixer el seu «gran servei a Espanya». Havia dit que el tresorer el 1991, Álvaro Lapuerta, li va començar a donar efectiu perquè l'entregués a un ex-conseller navarrès, Calixto Ayesa, per rescabalar-lo per un crèdit de la UCD que havia hagut d'afrontar, després que li hagués comentat la situació a Aznar. «No he tingut coneixement de cap d'aquestes accions o compensacions», va dir l'expresident, i va incloure en aquesta ignorància les relatives a víctimes del terrorisme, tot i que aquestes sí que han estat admeses per alguns testimonis.
Aznar, que va voler declarar amb mascareta malgrat fer-ho des del seu despatx de casa i ser visible que se li entelaven les ulleres, ja no va admetre ni que l'expresident del Congrés Federico Trillo demanés una compensació econòmica, ni que se li pagués un pis a Jaume Matas quan va deixar de ser ministre per optar a la presidència de les Balears, com diuen els apunts de l'extresorer. Només començar a declarar ja va deixar les coses clares: lluny de cobrar sobresous ell va ser tan diligent amb Hisenda que fins i tot va declarar com a retribució en espècie la seva estada a la Moncloa com a president del Govern.
A ningú en 40 anys
Encara que van coincidir en el missatge, el to, com és habitual, va ser diferent. Aznar va treure pit per Matas com a president balear, malgrat les seves condemnes per corrupció, i pels «800.000 afiliats» que amb ell va tenir el partit. Rajoy es va mostrar més contingut, però va apel·lar a «la seva militància de 40 anys» per negar haver-se assabentat de l'existència de cap caixa B i va intentar «orientar» les acusacions. «Veig que vostès utilitzen Bárcenas, amb massa alegria, com a argument d'autoritat i això és perillosíssim», va afirmar en un moment per afegir que «no hi ha ni una sola persona que hagi reconegut l'existència d'una caixa B. Només Bárcenas». El president del tribunal, José Antonio Mora, li va recordar que la funció de les acusacions és contrastar els «papers» amb el seu testimoni i que ell era un testimoni.
En aquells dies, Rajoy ja havia qualificat de «demencial» l'últim dard que li havia dirigit l'extresorer, el relatiu al fet que li va lliurar una còpia de la comptabilitat B i la va destruir. «A mi no m'ha lliurat res. És metafísicament impossible que jo destruís uns papers. Mai he triturat el que mai he tingut», va afirmar abans d'indicar que el «95% dels esmentats en els ´papers' diuen que són falsos».
Rajoy, que va explicar el seu sms de «Luis, sigues fort» a Bárcenas amb un «a la vida no sempre encertem», va ser l'únic a qui l'advocat de l'extresorer va preguntar. Amb això, Gustavo Galán va fer més per l'acusació que tots els advocats de la banda contrària. Es va interessar per com podia dir que s'havia limitat a «mirar» els «papers» quan van sortir publicats i, en canvi, s'havia fixat en un militant gallec esmentat i per com podia Bárcenas haver encertat amb apunts d'11 anys abans de la publicació. La resposta de l'expresident de «no estic al seu cap» no va sonar tan convincent com li hauria agradat.
