No es coneix ningú que diàriament es dediqui a la política o limítrofs i es cregués Toni Cantó quan, després d'un suposat desengany a l'última Executiva de Ciutadans, va dir anar-se'n per dignitat per tornar als escenaris. «Està actuant i no està fent, precisament, la seva representació més creïble». Aquest era el pensament general. De fet eren ja més que coneguts seus contactes assidus amb un sector del PP valencià. No tenia misteri: corria fa setmanes el rumor entre càrrecs populars que l'actor volia un paper en el partit de la gavina. Per descomptat a l'organització taronja, també.

Ara resulta que Cantó, l'home que va treure el fuet amb els populars per la corrupció en les comissions parlamentàries creades ad hoc, el que sentia calfreds només de pensar en el que amagaven les catifes de l'organització de Luis Bárcenas, s'uneix a aquesta formació que va acollir Luis Bárcenas. Aquí queda això. I el PP, que va patir a les seves carns el fuet retòric de l'intèrpret en aquelles comissions, l'acull al partit. Com a independent (a veure quant dura això), però l'acull. Coherència pura. O refundació de la dreta, es diu ara.

Pot portar el nom de «refundació» l'OPA que Pablo Casado està fent sobre les restes de Ciutadans? És dubtós, perquè això no és un acord entre cúpules en pro d'un objectiu comú que convingui a ambdues parts. És una altra cosa. A Múrcia els taronges que van ajudar el PP a frustrar la moció de censura han estat agraciats amb conselleries al Govern autonòmic. O sigui, amb sous públics, poder i cotxes oficials. L'ex- secretari d'Organització d'Albert Rivera, l'anteriorment temps totpoderós Fran Hervías, té ja un lloc de treball a la direcció popular i el propi Rivera, per cert, ha cobrat del PP a través del bufet que representa per treballs recents.

Personatges com Cantó, ara, abandonen Cs i el seu càrrec a les Corts valencianes per córrer a sumar-se a les llistes electorals d'Isabel Díaz Ayuso. En deu dies se li ha passat el disgust que tenia i les ganes de tornar als teatres per formar part d'una refundació teatral. Ell sosté que ho fa per evitar que governi «el sanchisme i Iglesias» a Madrid. No ha d'haver-se assabentat que «el sanchisme i Iglesias» ja governen a Madrid i a la resta d'Espanya i que a Madrid, pel PSOE, es presenta un «insípid, seriós i formal» anomenat Ángel Gabilondo. Però a ell li serveix d'excusa per justificar que sortirà a la pista a competir amb el fins fa dos dies company de partit, Edmundo Bal.

Cantó no serà l'únic ni l'últim que abandoni Cs per passar-se al PP. Aquest era risc seriós d'un partit que, com el taronja, es va nodrir d'ex-dirigents i descarts d'altres conglomerats polítics -especial menció a UPyD- i que va arribar a fer «càstings» i fins i tot processos de selecció amb «head hunters» a l'època en què els taronges tenien més múscul. I presumia de portar els mètodes d'empresa a una formació a la qual sempre va sobrevolar el fantasma de ser filla dels esforços de l'IBEX 35 per tenir representació política.

D'aquelles pràctiques experimentals venen aquestes realitats. El fet d'atreure polítics i potencials parlamentaris amb mètodes de companyies privades afavoreix, sens dubte, que quan algú (posem Teodoro García Egea, per exemple) arriba amb una oferta millor i amb més futur s'opti per un canvi «de feina». Això pot qualificar-se de diverses maneres, sens dubte, però a priori no té res a veure amb la refundació ideològica que el 20 de gener de 1989 va donar a llum Manuel Fraga en un congrés, en el qual es va obrir les portes a liberals i democristians. Va ser aquell dia quan Alianza Popular va passar a ser el Partit Popular. Un any després seria José María Aznar qui, en un altre conclave a Sevilla, remataria l'operació posant rumb al «centre reformista» que el va ajudar a guanyar les eleccions. Té això a veure amb l'estratègia de Casado o el que fa ell és teatre, igual que Cantó?. Veurem