05 de abril de 2021
05.04.2021
Diari de Girona

guanyant perspectiva: «the pledge of alliance»

04.04.2021 | 23:56
guanyant perspectiva: «the pledge of alliance»

Viure fora d'Espanya et dona, sens dubte, perspectiva. T'allunyes dels traumes i penes diàries del nostre país, i guanyes un espai que et permet veure el bosc. Recordo amb afecte el nostre aterratge a França. La nostra filla gran tenia tot just 4 anys, ja anava a l'escola, i sovint arribava a casa amb dibuixos en què apareixia la bandera francesa. Els valors de la République van impregnar subtilment tots els seus dies a l'escola francesa i ella els repetia a casa.

Anys més tard ens vam traslladar a Mèxic, i vam canviar les banderes franceses per l'himne mexicà. «Mexicanos al grito de guerra...» taral·lejava la petita passejant-se per la casa. No era estrany, ho cantava setmanalment en les sessions del cor. I a les assemblees, i a les competicions esportives. I això que anava a un col·legi americà.

Portem més de mig any a Nova York, però no va ser fins fa pocs dies quan ens va tocar la versió yankee. Berenàvem a la cuina quan la meva filla de 7 anys va començar a recitar en veu baixa el jurament de lleialtat a la bandera dels Estats Units: «I pledge allegiance to the flag of the United States of America and to the Republic for which estands, one nation, under God, indivisible, with liberty and justice for all». No vaig poder evitar un somriure.

Vaig descobrir llavors que el reciten diàriament, drets, amb la mà al pit i mirant la bandera que oneja a la classe. I ho fa amb tanta naturalitat que ni m'ho havia esmentat. Amb una barreja d'orgull i innocència, la meva filla em va explicar que la directora del seu centre fa una crida per megafonia perquè totes les classes el recitin a l'uníson, i que la bandera de la seva classe està just al darrere de la seva cadira. Tot un honor, pel que sembla. En aquell instant es va apropar la més gran, i amb la seva germana em van fer la posada en escena. Lluny de ser una excentricitat de la directora de la nostra escola, vaig descobrir que totes les escoles dels Estats Units porten a terme el mateix ritual matutí. Des de pàrvuls fins a batxillerat. Sense complexos.

Més enllà del riure que em va produir el fet en si, la reflexió és interessant. Com mantens unit un país tan immens i divers com aquest?, com mantens sota el mateix paraigua a estats tan diferents com Louisiana i Nova York? La resposta està en aquest jurament que es realitza des de la infància. Ara veig que també França i Mèxic tenen el seu propi model que s'inculca a les escoles. I amb imperfeccions, és clar, però aconsegueixen crear aquest sentiment d'unitat. I nosaltres? Nosaltres què tenim?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit