Julen Madariaga (Bilbao, 11 d'octubre de 1932 - 6 d'abril de 2021), fill d'una família d'advocats vinculada al dret marítim i internacional (i a la Lloyd ´s), una derivada de la relació minera i naviliera anglo-basca que proveeix les bases de la industrialització biscaïna. Una família originària d'un baserri (la tradicional casa basca) de Larrabetxu, prop de Bilbao, que mantenia relacions professionals i polítiques amb el lehendakari Agirre (l'avi Ramon de Madariaga va ser un dels ?redactors de l'Estatut d'Estella) i que amb l'ocupació de Bilbao va marxar camí de l'exili a Xile, on ja vivia una branca de la família ?materna. Probablement tot això i aquell exili precoç té molta relació amb la seva biografia ?posterior, des del doctorat en Dret internacional per la ?Universitat de Cambridge a la ?militància a la banda terrorista ETA.

A mitjans de la dècada dels 40, Madariaga va tornar al País Basc per estudiar en els caputxins de Lekaroz, al cor de la vall del Baztan, per continuar després els estudis de Dret a Deusto, Oviedo i Salamanca. En el curs acadèmic 1952-1953, un grup de joves independentistes van iniciar una sèrie de reunions desencantats amb «l'aburgesament» del PNB davant la brutalitat de la dictadura. D'aquestes trobades sorgirà el grup Ekin (fer, actuar), que va intentar redefinir i actualitzar el nacionalisme basc tenint en compte les noves aportacions teòriques i d'alliberament nacional de principis dels 50. Tot i incorporar-se a EGI (Euzko Gaztedi), les joventuts del PNB, les seves relacions amb la direcció nacionalista mai van ser fàcils i finalment l'abril de 1958 va tenir lloc la ruptura definitiva.

Un any després, el grup Ekin va donar a conèixer Euskadi Ta Askatasuna (ETA, País Basc i Llibertat) i Madariaga va participar en les primeres accions, col·locació d'ikurriñes, intent de fer descarrilar un tren de «veterans franquistes»... Va començar també la repressió de la policia (inclosos els brutals interrogatoris de Melitón Manzanas) contra els joves militants independentistes bascos. Era el moment de la teorització de la lluita armada com a resposta a la «violència» de l'Estat espanyol contra el poble basc que Madariaga, en base a les experiències d'Algèria, Cuba i Vietnam, explicita en el fulletó La insurrecció a Euskadi, i que anys més tard el farà somriure davant la simplicitat dels seus arguments. I també de les primeres compres d'armes en mitjans llibertaris de Tolosa (on hi havia la seu de la CNT a l'exili) i de contactes amb el maqui anarquista català.

És el Madariaga militant d'ETA que pateix persecució, presó (per primera vegada el 1961), exili (Algèria, Bèlgica, Xile, País Basc francès, París on es queda a casa de l'anarquista navarrès Lucio Urtubia), confinaments i judicis a França, on s'estableix a Sanpere (Lapurdi) a tocar de la frontera amb Navarra. És el mateix Madariaga que, en afortunada expressió d'Antonio Batista, transita de les armes a la paraula, que considera un error l'atemptat d'Hipercor i que el 1995 es dona de baixa d'Herri Batasuna arran de l'assassinat per ETA del diputat del PP Gregorio Ordóñez. És l'activista compromès que amb Patxi Zabaleta va fundar Aralar el 2001, que va ser membre de l'organització pacifista Elkarri i que va deixar una autobiografia crítica que comença amb una confessió contundent: «Havia d'escriure aquest llibre. I havia d'escriure'l abans de morir », Egiari zor, editorial Erein, 2014 (En honor a la verdad, Polen, 2020), perquè, de la mateixa forma que la Fundació del mateix nom creada el 2012 per familiars de militants d'ETA morts en enfrontaments amb les forces de seguretat o a la guerra bruta, creu que cal reconèixer totes les víctimes, però també el dany causat («ETA o l'esquerra abertzale tenen alguna cosa a dir a l'enemic espanyol i el francès, però també a la societat basca»). Una figura complexa, rica amb matisos, subjugat pel que deia l'exemple català i per Catalunya i que recordo amb nostàlgia ara que ja no hi és.