La tragèdia es va forjar a foc lent, fins a esclatar el 7 d'abril de 1994, data de l'inici del genocidi dels tutsis a Ruanda. En cent dies, més de 800.000 ruandesos, la majoria de l'ètnia tutsi, van ser assassinats a mans d'extremistes hutus. Vint anys després de l'extermini, l'informe «França, Ruanda i el Genocidi dels Tutsis (1990-1994)», encarregat el 2019 per Emmanuel Macron, assenyala les «greus i aclaparadores responsabilitats» de França en la massacre.
Després de dos anys investigant i analitzant més de 8.000 arxius sobre el conflicte, l'historiador Vincent Duclert i el seu equip reconstrueixen en més de 1.000 pàgines la responsabilitat francesa en el conflicte. A aquest exercici de memòria històrica s'hi ?afegeix una iniciativa de transparència, ja que tots els arxius relatius al succés han estat desclassificats.
«Cega davant la massacre»
França «va romandre cega davant la preparació de la massacre», considera la comissió d'historiadors independents en analitzar la política de les autoritats franceses a Ruanda després de la seva independència de Bèlgica el 1962. En concret, assenyala el suport del Govern de François Miterrand al règim «racista, corrupte i violent» de l'hutu Juvénal Habyarimana durant la guerra civil de 1990-1993 que va enfrontar el Front Patriòtic Ruandès (FPR), compost per rebels tutsis exiliats, contra l'Estat de Ruanda.
La fi de la guerra no va acabar amb les tensions interètniques que van desembocar en la massacre dels tutsis un any després. El 6 d'abril de 1991, abans d'aterrar a Kigali, un míssil va fer caure l'avió on viatjaven el president Habyarimana i el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira. Hores més tard, la primera ministra, Agathe Uwiligiyimana, i deu soldats belgues encarregats de protegir-la van ser assassinats. Els extremistes hutus van llançar llavors una campanya per acabar amb els tutsis i amb qualsevol que intentés protegir-los. El genocidi acabava de començar.
«França va rebutjar qualsevol diàleg amb els tutsis exiliats a Uganda, així com amb tota l'oposició hutu i el Front Patriòtic Ruandès. I, per tant, la seva política va revifar les tensions interètniques i, en certa manera, va reforçar les possibilitats de genocidi», explica l'historiador Vincent Duclert.
La prefectura d'Estat hauria ignorat «la inquietud de ministres, parlamentaris, alts funcionaris i intel·lectuals» davant la militarització de Ruanda i el progrés de les milícies, optant per «alinear-se» amb el Govern rwandès, una decisió conseqüència «d'una voluntat del cap d'Estat i de la presidència de la República», estima l'informe. «François Mitterrand va decidir aquesta política -conclou Duclert. L'expresident socialista volia absolutament garantir la seguretat del president ruandès, amb qui mantenia una relació propera».
Evitar l'avanç dels Estats Units a l'Àfrica francòfona i promoure la democràcia a través de la cooperació militar, política i econòmica, justificaria el suport de París al règim de Habyarimana. No obstant això, París, segons l'expert, va cometre un error important: confondre la «democràcia» amb el «domini d'una ètnia majoritària», que hauria justificat «el lliurament d'armes en quantitats considerables».
