Quan l'any 2006 em vaig traslladar a viure a Londres se'm va quedar gravat un comentari sobre el sistema sanitari anglès: «Ni se t'ocorri trepitjar un hospital britànic, si has d'anar al metge, agafes un avió i tornes a Espanya». En aquells dies la nostra confiança en el sistema sanitari espanyol era absoluta i com que les connexions aèries eren fàcils i barates, el tema no resultava del tot forassenyat. No parlaven els diaris constantment de com el malalt anglès es beneficiava dels nostres hospitals?

Afortunadament, no es va presentar l'ocasió i em vaig quedar sense resoldre el dubte de si el National Health Service és mereixedor de tanta desconfiança, però avui dia les dades indiquen que el país porta, al costat d'Israel i els Estats Units, la campanya de vacunació de la COVID més ràpida i efectiva del món. D'aquí a pocs dies, el 50% de la població estarà protegida i properament està previst que s'aconsegueixi la immunitat de ramat. Alguna cosa han d'haver fet bé al Regne Unit.

Actualment em trobo a Nova York. Aquí ningú dubta de la qualitat dels hospitals, però no hi ha un sistema públic de salut com entenem a Europa. Tot funciona a través d'asseguradores privades que ofereixen infinitat de productes amb cobertures diverses. Normalment l'ocupador ofereix assegurança mèdica als seus treballadors, però sol tenir limitacions. D'altra banda, l'elevat preu de les mútues fa que les famílies amb pocs recursos hi accedeixin gràcies a subvencions públiques, el famós Medicaid. El sistema és molt complicat i deixa desprotegits milions de persones.

La pandèmia va posar el país en una situació complicada, però després del desconcert inicial la maquinària va funcionar. La insuficient cobertura mèdica dels estatunidencs va resultar letal en la primera fase de la COVID, fet pel qual el govern federal es va veure obligat a assegurar assistència hospitalària gratuïta als que no tenien assegurança. Paral·lelament, es van obrir infinitat de centres massius i gratuïts per testar la població. La prioritat era detectar casos per frenar els contagis. Es va involucrar l'exèrcit en pràcticament totes les tasques logístiques, des del control de formularis de salut d'entrada al país fins al muntatge i la custòdia de centres de campanya. L'activitat econòmica es va alentir i es va restringir l'oci, però en cap moment es va decretar el confinament de la població a l'estil europeu perquè hauria suposat la renúncia a un dels béns més preuats del país, la llibertat individual. Els estats republicans van ser els menys inclinats a les restriccions, però tampoc els demòcrates van anar molt més enllà d'imposar la mascareta i recomanar distància social. A Europa costa entendre-ho, però resulta il·lustrativa la frase que apareix al memorial a la guerra de Corea del National Mall de Washington: «La llibertat no és gratis (Freedom is not free)». Amèrica estava disposada a pagar el seu preu i així i tot guanyar la guerra.

Al desembre va començar la fase de vacunació i el desplegament de centres massius. La campanya ha estat ràpida i eficaç. El ciutadà pot, a més, triar dia, hora, lloc i vacuna. Des de fa una setmana es poden immunitzar totes les persones de més de 16 anys. El resultat és que a Nova York les hospitalitzacions cauen diàriament i que el 40% de la població ja té, almenys, una dosi posada. Gairebé tres-centes mil vacunacions diàries a tot l'estat. En menys d'un mes s'aconseguirà la immunitat de ramat. La resta del país segueix el mateix camí. Malgrat l'elevada mortalitat inicial, es van fer els deures i es va reaccionar amb decisió.

Aquesta capacitat per aixecar-se recorda allò succeït durant la Segona Guerra Mundial. La tardor de 1942, els Estats Units comptaven amb només quatre portaavions i estava en situació d'inferioritat marítima respecte el Japó. Un any després, ja disposava de cinquanta unitats, i al final de la guerra superava el centenar. Igual que aleshores, el país està en guerra i no s'estalvien energies ni recursos.

Desgraciadament, Europa no ha seguit la mateixa trajectòria. El bon funcionament dels seus sistemes sanitaris va permetre que en un primer moment s'aguantés millor el desafiament. Però amb el temps la pandèmia va acabar desbordant els hospitals i la sanitat europea, la nostra millor basa, es va veure superada. A partir d'aquí la mesura estrella ha estat la restricció de moviments i la limitació de l'activitat econòmica. Pel quefa a la resta, les decepcions s'han anat succeint. L'última, una campanya de vacunació insuficient i plena de promeses incomplides.

Acabarem arribant a bon port, però en el bloc occidental novament el món anglosaxó demostra el seu poder. Els euroescèptics treuen pit a Gran Bretanya. I als Estats Units desconcerta tanta feblesa europea. El retard en la recuperació econòmica provoca dubtes perillosos sobre una Unió Europea afeblida després del Brexit i la pandèmia. Quan les aigües es calmin serà necessària una profunda reflexió per veure què ha fallat. La decepció és massa gran.