Al gener vam creure, ingenus, que després de les catalanes de febrer entraríem en un oasi sense eleccions i gaudiríem de certa pausa. Ara, a mitjans d'abril, resulta no sols que les eleccions catalanes no han resolt res perquè els independentistes (malgrat la victòria de Salvador Illa) conserven la majoria i no saben respondre la pregunta del llibre de Lenin de 1903 -què fer? -, sinó que s'ha obert una dura campanya electoral a Madrid que multiplica la crispació i durarà fins al 4 de maig. I pot ser -pot- que el 26 d'aquest mateix mes comenci una segona campanya catalana. El maleït conte de mai acabar?
Siguem seriosos. Espanya no està paralitzada i s'acaben d'aprovar dues lleis rellevants, la del canvi climàtic i la de protecció al menor. Amb bastant consens. Però el mínim que es pot dir és que l'arbre -la crispació i la sensació de cansament- no ens deixa veure el bosc. I no sabem si el bosc existeix.
Dos casos indiquen que la crispació de les eleccions de Madrid ho mana tot. El primer, el ple del Congrés de dimecres. Un sobreexcitat Pablo Casado -transmetia nerviosisme- va atacar el Govern però va cridar més contra Pedro Sánchez, per acabar demanant que es vacunessin junts. I Santiago Abascal, amb una llamborda a la mà per destruir el dimoni Marlaska, va recórrer com a argument d'autoritat a una entrevista de Largo Caballero de 1936 en la qual advocava per la dictadura del proletariat. Sánchez és Largo Caballero, a mi la Legió!
Cert, Inés Arrimadas va fer d'implacable i intel·ligent cap de l'oposició de dretes. Però no ho és. I Aitor Esteban va aportar -com gairebé sempre- la quota racional del PNB. Per què Sánchez no s'obre a negociar una possible pròrroga de l'estat d'alarma?
Dir que no serà necessari per la vacunació està bé. Tant de bo! Però, i si no fos així? Sánchez sap que Casado no té autoritat moral perquè en el passat, i en poques setmanes, va votar l'estat d'alarma, es va abstenir i va votar en contra. Però el 9 de maig acaba el període i pot haver-hi problemes. Sánchez no els vol abordar -ni concretar les reformes del pla de recuperació que ha d'enviar a Brussel·les- per no generar polèmica ni mostrar diferències en la seva coalició abans del 4-M. I content amb la seva capacitat de rèplica -que no ho és tant de convicció-, prefereix buidar la pilota. Potser ignora que així fa més de propagandista que de governant.
Ho va dir Arrimadas: «La propaganda no omple els rebostos dels espanyols». Aniria Espanya millor si Arrimadas fos cap de l'oposició? No ho sé. Sánchez tindria més feina i, això sí, l'hostilitat ambiental seria més tòxica.
Un altre cas, el Tribunal Constitucional s'ha partit en dos per una cosa molt simple: pot Toni Cantó, referent de no se sap qui, estar a les llistes electorals de Madrid, malgrat no estar inscrit en el cens de la Comunitat? Terrible!
Sembla que fins i tot el destí de l'Afganistan depengui ara d'unes eleccions regionals a Madrid. I això ha ajudat Sánchez en erigir-se en l'alternativa a Ayuso -el que la presidenta madrilenya volia- i tapar al candidat Gabilondo. En el fons, Madrid és només una elecció parcial. I en les parcials es tendeix a votar contra el Govern. Els seus partidaris es mobilitzaran poc perquè, passi el que passi, Sánchez seguirà a La Moncloa. La dreta veurà l'oportunitat d'un dia de glòria humiliant-lo, i els «tebis» acariciaran la temptació de donar-li una petita cossa a baix preu. La Puerta del Sol no és La Moncloa. Sap Iván Redondo que tapar a Gabilondo i llançar a Sánchez contra Ayuso ha estat un gran disbarat?
Ayuso pot guanyar de llarg. Encara falten dies, però l'enquesta d'El Periódico diu que gairebé doblarà els seus vots, en passar del 22% al 39%. Però es quedarà en 57 escons, lluny de la majoria de 69, i necessitarà a Vox per a governar. Serà presidenta, però ja ho era. I en comptes d'estar embarassada de Cs, ho estarà de Santiago Abascal. Bon negoci?
Potser, al final, Isabel Ayuso és una Esperanza Aguirre cescudeta i Pablo Casado i Pedro Sánchez hauran perdut -tots dos- alguna ploma en una batalla que no tocava.
Acabada la guerra, Celia Gámez va triomfar amb aquell «Ja hem passat» que contestava al «No passaran». Però ha plogut molt i, a més, la dreta governa Madrid des de fa anys.
