Quan es pregunta a importants dirigents del PSOE per la campanya d'Ángel Gabilondo per a les eleccions madrilenyes del 4 de maig, s'encongeixen d'espatlles i dirigeixen la seva mirada a la Moncloa. Bàsicament, se'n desentenen. «Pregunta allà», diuen. Gairebé tota l'estratègia socialista en aquests comicis ha estat dissenyada per dos dels col·laboradors més propers a Pedro Sánchez al Govern: Iván Redondo, el seu cap de Gabinet, i Paco Salazar, director adjunt del Gabinet. Des de les llistes electorals fins als principals missatges de l'aspirant, passant pel paper del propi Sánchez, la campanya està dirigida per l'equip del cap de l'Executiu.

Alts càrrecs socialistes deixen clar el seu malestar. No només per haver-los tret les seves atribucions, difuminant pel camí la frontera entre el partit i el Govern, sinó també pel disseny en si mateix d'una candidatura a la qual les enquestes atorguen escasses opcions de fer-se amb el poder. «Si això no surt bé, que no sortirà bé, hi haurà embolic», vaticinen a la seu del partit, al madrileny carrer de Ferraz. Aquest són els aspectes que més controvèrsia susciten:

El protagonisme de Sánchez

Des que va ser investida presidenta de la Comunitat de Madrid, i sobretot arran de la pandèmia del coronavirus, Isabel Díaz Ayuso ha fet bandera del xoc amb el Govern central. L'actitud de Sánchez ha estat aquí ambivalent. En ocasions ha evitat entrar en aquesta guerra, però ara hi està bolcat. El cap de l'executiu té un enorme paper en aquestes eleccions autonòmiques, molt més que en altres cites recents, com les basques, gallegues i catalanes. Sánchez participa en tots els mítings que pot, i també ataca Ayuso des del seu lloc institucional. A principis de mes, durant una conversa informal amb periodistes a bord de l'avió presidencial dins de la seva gira africana, Sánchez va posar en dubte les dades de contagis de Madrid.

Una part del PSOE tem que el president hagi «mossegat l'ham» d'Ayuso, ajudant a col·locar la campanya on a ella li interessa, alimentant el seu victimisme i reforçant el seu paper de flagell de l'executiu, com si el 4-M fos un plebiscit sobre Sánchez. Al mateix temps, en unes eleccions on les expectatives són dolentes per als socialistes, alerten del risc que qui sigui percebut com a gran derrotat, si el PP manté l'autonomia, sigui el president del Govern.

Les llistes electorals

El transvasament de l'Executiu a les candidatures del 4-M ha estat significatiu. Començant per Pablo Iglesias, que va deixar la Vicepresidència segona per convertir-se en l'aspirant d'Unides Podem. En el bàndol del PSOE, dues secretàries d'Estat, Hana Jalloul i Irene Lozano han fet el salt als principals llocs de les llistes, confeccionades en gran part per la Moncloa, aprofundint en la impressió que aquests comicis van del Govern de la Comunitat de Madrid davant del Govern central. Sánchez també ha volgut assenyalar el PSOE-M del futur en les candidatures, en situar Jalloul, Juan Lobato i Mónica Carazo -números dos, quatre i sis- com a valors emergents.

I després hi ha Reyes Maroto. La setmana passada, els socialistes van anunciar que la titular d'Indústria, Comerç i Turisme es convertiria en la vicepresidenta econòmica a l'autonomia si Gabilondo aconseguia ser investit. El moviment pretenia reforçar la seva candidatura, assenyalar-la per al futur i asseure-la a l'escanyolida banqueta de referents de la federació madrilenya. Però també, alerten al PSOE, llança la idea que Sánchez considera prescindible la ministra.

El mirall català

Els col·laboradors més estrets de Sánchez van tenir un paper fonamental en les recents eleccions catalanes. L'aspirant del PSC, Salvador Illa, va protagonitzar una campanya basada en la moderació, intentant atraure els antics simpatitzants de Cs, ara en estampida. Allò va sortir bé: els socialistes catalans van guanyar en vots i van empatar en escons amb ERC. Amb Gabilondo l'objectiu és similar. Però a Ferraz adverteixen que l'electorat que va donar suport als taronges a les últimes convocatòries a Madrid és «molt més conservador» que el de Catalunya, i s'aferren als sondejos per concloure que l'estratègia no acaba de funcionar, perquè els ex-votants de Cs estan saltant en massa al PP.

Les mesures

Amb la voluntat d'atreure vots de centre, l'aspirant ha dut a terme anuncis sorprenents. Per exemple, rebutjar un acord amb Podem, per l'«extremisme» del seu candidat. «Amb aquest Iglesias, no», va dir a finals de març. La declaració d'intencions contradiu el que ha fet el PSOE a l'Executiu, on governa en coalició amb la força moradaa, i a més, es queixen dirigents socialistes, resulta «inversemblant, perquè si l'esquerra suma caldrà pactar sí o sí amb Podem».

Gabilondo s'ha compromès a «no tocar la fiscalitat». Sánchez, en canvi, ha defensat apujar els impostos a les rendes més altes i les grans empreses. Hisenda, de fet, ja treballa en un projecte per fer la tributació més progressiva.