«Ens queda a tots com la roba de nen pobre: curta i llarga. El que té de ciutat, ho té també de camperol i provincià», diu Andrés Trapiello al seu últim llibre, Madrid (Destino), en parlar de la ciutat que aquests dies de vigília electoral envaeix totes les tertúlies polítiques.
Un «poble gran i remogut», en paraules de Benito Pérez Galdós, en què la dreta es fa forta. Enrique Tierno Galván, Juan Barranco i Manuela Carmena han estat els tres únics alcaldes d'esquerres que ha tingut la capital des de 1979. I la presidència de la comunitat només va estar en mans del Partit Socialista quan la va ocupar Joaquín Leguina (1983-1995). Des d'aleshores, el Partit Popular marca el pas. Per què? És Madrid més conservadora que altres capitals europees com París, Londres o Berlín, que generalment veiem com a bastions progressistes? Què és diferent?
La hipòtesi que avança la historiadora Paola Lo Cascio és que, al llarg d'aquests últims 25 anys, s'ha refermat la construcció d'un ecosistema polític i uns referents culturals -el discurs sobre Madrid de «ciutat lliure i emprendedora»- que remet al concepte nord-americà de land of freedom (terra de llibertat).
Urbanisme neoliberal
En termes historiogràfics, argumenta, està relacionat amb el fet que la dreta espanyola, primer Alianza Popular i després el PP, es reconstrueix amb referents no del tot europeus. «Hi ha una fascinació pel món atlàntic. Es veu bé amb José María Aznar, la foto de les Açores no és només geopolítica, és una aposta cultural», afirma Lo Cascio.
D'altra banda, influeix com s'ha desenvolupat el creixement de la ciutat. Hi ha barris i urbanitzacions que són també «ecosistemes culturals». «El mite de la casa adossada, amb jardí, en un barri amb seguretat sense l'enrenou del centre, parla de la superació personal i alhora parla de la negació de l'àmbit comunitari. Exalta la individualitat», explica.
Abstencionisme geogràfic
Hi ha a més elements per explicar el comportament electoral dels votants madrilenys. Un és el que els experts anomenen l'«abstenció diferencial geogràfica», és a dir, que les zones més deprimides econòmicament -votants potencials dels partits d'esquerra- solen anar menys a les urnes que les àrees més riques, més mobilitzades, que tradicionalment avalen la dreta.
Això provoca, segons l'opinió del politòleg Alberto López, que els partits progressistes surtin amb desavantatge en qualsevol comici. «A Madrid es produeix en un grau més gran que en altres llocs aquesta relació entre geografia i vot», explica.
Ariet regionalista
Per entendre el triomf de la dreta, López afegeix una altra variable. El Partit Popular de Madrid -especialment a partir del lideratge d'Esperanza Aguirre (2003-2012)- s'ha convertit en un partit regionalista. «Els madrilenys interpreten que és qui millor defensa els interessos de la comunitat. Passa a Galícia amb Nuñez Feijóo i abans també amb el PSOE andalús. Instal·len un marc regionalista i no tant una ideologia diferent a la de l'oposició».
Seguint la línia que uneix Isabel Díaz Ayuso amb Esperanza Aguirre s'entén que l'actual presidenta de la comunitat s'hagi apoderat de «la marca Madrid» per elaborar un mantra fiscal similar al de partits catalans que defensen una competència tributària més gran. Al final, impera el missatge que el PP de Madrid abaixa els impostos mentre que el PSOE els apuja a la resta d'Espanya.
El resultat? Un dúmping fiscal deslleial amb altres comunitats autònomes denunciat, entre d'altres, pel president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig. «L'especificitat de Madrid és que, en ser la capital, atrau molta inversió i es pot permetre abaixar els impostos. Al final es produeix un pseudo paradís fiscal que s'instal·la en l'imaginari col·lectiu», afegeix l'analista d'Agenda Pública.
Responsabilitat de l'esquerra
Aquesta política no li posa les coses fàcils al Partit Socialista -el seu candidat, Ángel Gabilondo, ha dit que no apujarà els impostos-, però, sense negar els obstacles, convé observar quin paper ha jugat l'esquerra en el seu ostracisme a Madrid.
«Té una responsabilitat, és clar que sí. Hi ha molt pocs candidats consolidats i fa l'efecte que l'esquerra ha abaixat els braços a la Comunitat de Madrid», reflexiona l'experta en comunicació política Verónica Fumanal, que recorda que, en el cas de l'alcaldia, durant la legislatura passada (2015-2019) Manuela Carmena (Més Madrid) no es va centrar precisament en els territoris més desfavorits. «Al contrari, el seu projecte estrella -Madrid Central- va ser a la Gran Via i la plaça d'Espanya, àrees del centre amb un nivell de renda alt i molt turisme». Per això va perdre, per l'abstenció dels barris obrers del sud que l'havien avalat.
La inflexió del «tamayazo»
Si l'esquerra madrilenya sap alguna cosa de pèrdua, també en sap de males passades. L'anomenat «tamayazo» va impedir el juny del 2003 que el socialista Rafael Simancas ocupés la presidència de la comunitat per la traïció de dos diputats del seu partit -Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez- que, en absentar-se de la sessió d'investidura, van forçar unes noves eleccions obrint les portes del govern autonòmic a Esperanza Aguirre.
«El tamayazo va ser un punt d'inflexió, la consolidació d'un bloc polític i social amb què Esperanza Aguirre va iniciar el pas de rosca d'un model neoliberal», assenyala l'antropòleg Jesús Sanz. Des d'aleshores, prossegueix, «a Madrid s'ha normalitzat la desigualtat i el que es pot esperar de l'Estat és menys despesa en sanitat i educació».
L'antropòleg evoca les cèlebres frases de la primera ministra britànica Margaret Thatcher quan deia que el seu «gran èxit era Tony Blair», deixant clar que el seu llegat havia estat acabar amb la socialdemocràcia, o que «l'economia és el mètode, i la finalitat, canviar el cor i l'ànima» .«Això -apunta Sanz- passa per resignificar el paper de l'Estat en la vida de les persones i, en el cas de Madrid, assumir que és escàs, i no per fer polítiques redistributives».
La historiadora Lo Cascio destaca que, «tot i que no són iguals, la dreta d'Esperanza Aguirre ha tingut un nivell d'hegemonia similar a la que Catalunya va tenir amb Jordi Pujol».
Poc arrelament territorial
A això cal sumar que l'esquerra madrilenya no té arrelament territorial als barris obrers i ha posat el focus només dins la M-30. O que al PP tampoc sembla passar-li factura la corrupció, recorda Alberto López.
«En temps de bonança no penalitza. Mentre les coses funcionin no és tan important saber què es fa amb la despesa pública o si hi ha malversació. En l'època anterior a la crisi del 2008, tant el PP com el PSOE es van veure esquitxats per casos de corrupció, però només quan va arribar la recessió van començar a veure el càstig», destaca.
Esquerra «més crítica»
En tot cas, López creu que en l'èxit del PP hi pot haver -hi una altra clau: la sensació generalitzada entre els votants d'esquerres que, quan el seu partit arriba al poder, aquest vot no es tradueix en una millora significativa dels serveis públics. Fumanal percep a més que en el comportament electoral del votant d'esquerres no influeix només la classe. «L'esquerra madrilenya és molt més crítica i està menys mobilitzada que el votant de dretes», explica.
