Ayuso és Trump, i a Madrid no hi ha un Biden. La presidenta una mica popular ha derrotat per incompareixença Gabilondo, el no candidat que en només dos anys ha patit una davallada de quaranta diputats. Si s'hagués esgotat la legislatura a l'Assemblea, el socialisme hagués desaparegut de la capital. El més votat el 2019 és tan feble que tots els partits als que ha superat queden en ridícul.

El PSOE va decidir abstenir-se, i l'han respost amb la mateixa papereta. Ayuso desinfla Pedro Sánchez, que ha perdut l'anell de conqueridor per la seva autosuficiència. De fet, la reconquesta del PP disfressat de Vox comença per Madrid. Hauria obtingut Pablo Casado un millor resultat que la seva teòrica subordinada a les autonòmiques d'ahir? Ni el president estatal del partit ho hagués fet millor. Els populars afronten doncs el dilema d'un doble lideratge, un conflicte que avui desitjaria patir el PSOE migpartit.

Hauria obtingut l'esquerra un millor resultat sense Pablo Iglesias en competició? Sense cap dubte. No només ha mobilitzat els seus adversaris, perquè tots els defenses volien trencar-li les cames a Maradona, sinó que ha aconseguit indignar els seus partidaris amb la mateixa intensitat. Contemplar l'ex-vicepresident del Govern en els mítings de Segona B equivalia a veure Cruyff jugant amb els Washington Diplomats. Obsessionat amb la seva mortalitat recentment descoberta, s'ha enterrat en viu i en directe, una immolació que haurà estat celebrada amb xampany sense alcohol a Abu Dhabi. En la seva perfecta aclimatació a la categoria, Iglesias ha acabat competint en provincianisme amb la resta de candidats.

Si la desaparició de Ciutadans serveix perquè la premsa madrilenya deixi de tractar Arrimadas com si tingués 200 diputats al Congrés en lloc de deu, benvinguda sigui. A Madrid presentava un candidat tan intel·ligent que presumia, a cada míting, que el seu primer gest a la nit electoral seria trucar Ayuso. És a dir, li regalava els seus votants, i ni tan sols està clar que la presidenta madrilenya es rebaixi a agafar-li el telèfon.

Més cridanera és la sobrevaloració de Vox. El partit genuïnament madrileny ocupa la quarta posició a l'Assemblea (136). La mateixa que al Parlament català (135), on compta amb onze diputats no massa allunyats de la marca d'ahir.

No obstant això, l'estrepitós fracàs de Rocío Monasterio no impedeix la sensació que Vox ha obtingut la majoria absoluta, com si Madrid sempre fos d'extrema dreta amb independència de les sigles. Els politòlegs al·legaran que Ayuso ha absorbit els ultres, però aquesta dada no hauria d'afectar un partit tan racial.

Sánchez ha perdut molt més que unes autonòmiques. Ni tan sols funcionarà l'argumentari que tant una derrota com una victòria d'Ayuso eren negatives per a Casado. Cal deixar un marge de maniobra a l'etern derrotat del PP, encara que el voluminós marcat de la seva teòrica subsidiària també dificulta la seva permanència al cim. El centrista ocasional hagués preferit un gran resultat de Vox que suposés un fre per a la seva presumpta candidata.

Per sort per als dissidents, Madrid és una comunitat autònoma que està tan poblada que pots viure allà durant anys sense ensopegar amb la seva presidenta.