Ahir es van complir deu anys del 15-M, una dècada des que els «indignats» van sortir als carrers de tot Espanya per protestar contra el bipartidisme, les retallades socials, els privilegis dels polítics i de la banca... Contra el sistema, en general. Deu anys que han situat el 15-M en l’imaginari col·lectiu espanyol com el símbol de la disconformitat ciutadana i l’origen d’una nova etapa política. Més de 3.600 dies des de llavors en els quals aquell moviment ha estat revisitat, reinterpretat, criticat i exalçat. Però, què va passar aquells dies?, què exigien?, es va aconseguir alguna cosa? A continuació, expliquem les claus del 15-M.
El context
El 15-M no va sorgir per generació espontània. Aquella indignació que va portar milers de ciutadans a ocupar les places de les grans ciutats espanyoles va ser fruit d’una situació en la qual la crisi econòmica de 2008 portava temps fent efecte en la societat. La taxa d’atur a Espanya superava el 20% -en els joves aquesta xifra es duplicava-, les retallades en serveis socials es començaven a notar, els casos de corrupció sorgien de manera descontrolada, la reforma laboral del Govern de Zapatero indignava la població i el rescat bancari crispava els nervis dels ciutadans.
En aquest clima i inspirats per la Primavera Àrab i altres moviments europeus, la plataforma Democràcia Real Ja va convocar mobilitzacions a tot Espanya per al 15 de maig, diumenge. Una setmana després s’havien de celebrar eleccions locals i autonòmiques en més d’una desena de comunitats. El procés electoral, sense voler-ho, seria clau per al creixement del 15-M.
L’«efecte Streisand»
La indignació del 15-M podria haver-se quedat en una simple anècdota, però les càrregues policials a la madrilenya Puerta de el Sol i la detenció de 18 persones van encendre l’espurna. L’endemà, un centenar persones van acudir a la cèntrica plaça per protestar contra les detencions i quan la policia va tornar a desallotjar-los, els assistents es van multiplicar. L’«efecte Streisand» -un intent de censurar alguna cosa per acabar donant-li major visibilitat- estava en marxa.
La Puerta del Sol, quilòmetre zero d’Espanya, va esdevenir la tarda del 17 de maig el quilòmetre zero del 15-M. Milers de ciutadans van respondre a les crides fetes per les xarxes socials. L’acampada va agafar força i centenars de ciutadans van començar a organitzar una petita ciutat: convocant assemblees, creant menjadors, serveis de guarderia, biblioteques...
En els dies posteriors, la Junta Electoral Central -primer van ser les autonòmiques- va exigir la dissolució de l’acampada davant la proximitat dels comicis. Un cop més, van aconseguir el contrari. El moviment es va reforçar i a diverses ciutats espanyoles van replicar l’acampada de la Puerta de Sol. L’assentament construït a la cèntrica plaça madrilenya va estar funcionant fins al 12 de juny.
Les exigències
Entre les claus de l’èxit del moviment hi va haver l’amplitud de les seves reivindicacions. Lluny de crítiques concretes sobre sectors de la societat, proposaven un canvi total del sistema. El 20 de maig, després de diversos dies de debats i assemblees, l’acampada de la Puerta de Sol va consensuar diverses propostes:
1. Un canvi en la Llei Electoral perquè «les llistes siguin obertes i amb circumscripció única». «L’obtenció d’escons ha de ser proporcional al nombre de vots», exigien en el seu intent per acabar amb el bipartidisme.
2. Major protecció dels drets bàsics recollits en la Constitució: habitatge digne; sanitat pública, gratuïta i universal; lliure circulació de persones i reforç de l’educació pública i laica.
3. Abolir els sous vitalicis dels polítics i que totes les seves promeses electorals tinguin un «caràcter vinculant». Rebuig de la corrupció i exigència que, per llei, no es puguin presentar a les eleccions els «imputats o condemnats per corrupció».
4. Reduir la dependència del Fons Monetari Internacional i del Banc Central Europeu i nacionalitzar les entitats bancàries que van haver de ser rescatades durant la crisi econòmica.
5. «Veritable regularització de les condicions laborals» per part de l’Estat i la derogació de la reforma laboral de José Luis Rodríguez Zapatero.
La participació ciutadana
Quan els acampats de la Puerta del Sol i altres ciutats van aixecar els seus improvisats assentaments, l’acció es va desplaçar als barris, on es van començar a convocar assemblees populars a parcs i places. El moviment, que sempre havia defensat la participació ciutadana i apostat per un major nombre de referèndums a l’hora de prendre decisions, va aconseguir atraure un gran nombre de participants.
Segons l’enciclopèdia 15Mpedia, l’estructura que es va crear en els mesos posteriors va arribar a comptar amb més de 450 assemblees per tot Espanya que s’organitzaven en grups de treball. A més, el moviment es va internacionalitzar i, mesos després, els nord-americans van acampar davant de Wall Street, donant lloc a Occupy Wall Street.
La continuïtat política
Lluny de quedar-se en només bones intencions, el 15-M va arribar a la política. Cansats del bipartidisme de PP i PSOE, al gener de 2013, diversos ciutadans afins a el moviment dels «indignats» van crear el Partit X. No obstant això, mai van aconseguir entrar a les institucions. Un any després, el 2014, va néixer Podem. La formació va sorprendre aconseguint cinc escons a les eleccions europees de 2014. Pablo Iglesias -l’últim dels fundadors que seguien a Podem- va abandonar la política deu dies abans que el 15-M arribés al seu desè aniversari.
