«Si els 30 milions de cotxes del Japó es transformessin de sobte en elèctrics, el país es quedaria a les fosques per falta d’electricitat». Amb la seva frase, Akio Toyoda, president de Toyota, va causar dies enrere una gran impressió, sobretot a la Unió Europea, compromesa en una transició verda i ecològica que hauria d’estar a punt el 2030.

Roberto Cingolani, ministre italià de Transició Ecològica, va parafrasejar Toyoda dient que «no serà una invasió de cotxes elèctrics la que salvi el clima». Els governs estan empenyent massa sobre el cotxe elèctric «sense comprendre el nivell del seu impacte ambiental», va destacar Carlos Tavares, conseller delegat del grup automobilístic Stellantis, integrat per Fiat Chrysler Automòbils (FCA) i Peugeot, Citroën, DS, Opel i Vauxhall (PSA). Les directrius de la futura norma europea, que està basada en un estudi d’Elsevier Ltd, seran publicades el proper mes de juny. Mentrestant, a les ciutats d’Europa ja comencen a proliferar els punts de recàrrega i pocs semblen adonar-se que gran part de l’electricitat dels anomenats «cotxes nets» és encara produïda per energies fòssils, és a dir, contaminants.

Xifres impactants

Citant un estudi de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), Mariano Marzo, professor de ciències a la Universitat de Barcelona, ha pronosticat que si el 2025 ja hi hagués deu milions de cotxes elèctrics en circulació farien falta 330.000 tones de cobalt anuals per a les seves bateries, quan la producció actual d’aquest mineral és de 290.000. Per a una bateria de cotxe són necessaris entre 8 i 10 quilograms. La República Democràtica del Congo extreu cada any entre 90.000 i 100.000 tones de cobalt, convertint-se en la mina més gran del món per a cotxes elèctrics.

Cobalt «no ètic»

El cobalt és un mineral brut, que per usar-se en els acumuladors ha de ser tractat químicament i refinat, però ofereix un avantatge sobre el liti, que és generalment utilitzat en les bateries d’ús domèstic: «Els seus àtoms permeten emmagatzemar una major quantitat d’energia en molt poc espai», assenyala Marzo. El desembre de 2019, l’ONG International Rights Advocates va presentar a Washington, en representació d’un total de catorze famílies del Congo, un plet contra Tesla, Apple, Google, Dell i Microsoft, entre d’altres, per utilitzar cobalt no ètic o «brut».

Els càrrecs eren de complicitat en la mort de menors -nens i nenes de 6 a 17 anys- i dones embarassades o que acabaven de donar a llum amb els nadons dins d’una cistella a les mines, treball forçat, enriquiment il·lícit, vigilància negligent i provocació intencional de patiment emotiu. Els demandats han argumentat que controlen el que poden del circuit del cobalt i que ells no fan servir menors ni persones vulnerables, i que, si això succeeix, «no en són conscients». D’aquí ha sorgit la necessitat que el cobalt sigui certificat i traçable en tot el seu circuit, perquè actualment els auditors del circuit no són sempre transparents.

El plet nord-americà és només l’última baula de les denúncies contra l’explotació dels que anomenen «esclaus digitals», perquè el cobalt, juntament amb altres minerals, és necessari no només per a les bateries dels cotxes, sinó també per als ordinadors, mòbils, pales eòliques o panells fotovoltaics, és a dir, la modernitat d’Occident.

La demanda presentada acusa les multinacionals nord-americanes, però apunta a les dues indústries mundials que serveixen el cobalt al detall: la suïssa Glencore i la xinesa Huayou Cobalt, amb la seva consorciada CDM. Atès que la llei dels Estats Units permet demandar només les indústries nacionals per delictes que es produeixin a l’estranger, l’oenagé ha contractat un bufet suís per poder pledejar contra Glencore. A la Xina no podrà fer res.

Informes aterridors

Amnistia Internacional va publicar el 2016 i 2017 dos informes aterridors sobre les condicions laborals dels menors a les mines congoleses, que Unicef va xifrar en 40.000. Un any abans d’aquells informes (2015), als estudis de la Ràdio Vaticana es va projectar la pel·lícula A life outside the mines i posteriorment el diari britànic The Guardian va divulgar mundialment l’escàndol amb dades esgarrifoses.

A Kolwezi, al sud de la regió de Katanga, n’hi ha prou amb buscar una mica i surt cobalt, o bé or, diamants o coure, de manera que famílies senceres han abandonat camps i escoles per fer forats cada vegada més profunds i ficar-s’hi sense cap protecció. Se n’encarreguen els nens com a conseqüència que són més prims i flexibles. Les seves fotos s’assemblen a les dels emigrants espanyols dels anys 50 sortint de les mines de Bèlgica.

De Kolwezi s’extreu coure i cobalt per un valor superior a tota la riquesa (PIB) produïda a la Unió Europea. Però els que sobreviuen tenen una esperança mitjana de vida de 52 anys, d’altres no tornen a casa seva al final del dia i els altres acaben amb malalties de l’aparell respiratori, del cor, de la pell i neurològiques, deformacions dels fetus i invalideses. Guanyen un o dos dòlars per dia, alguns fins i tot només 0,75 cèntims. Treballen en les anomenades «mines artesanes» o populars, que absorbeixen un de cada sis congolesos i en les quals quatre de cada 10 dones denuncien haver patit agressions sexuals. Un «cobalt ensangonat», com el de Leonardo DiCaprio a la pel·lícula Diamant de sang.