El més important per dir-te antistema és semblar-ho. Si un té especial cura a vestir i pentinar-se com a revolucionari esquerranós, després és igual el que faci, es pot dedicar a donar suport als hereus de Convergència o es pot instal·lar en un xalet amb piscina, depenent de cada cas. És igual, el que importa és semblar-ho. Quan ja no és necessari passar per rebel, un pot desfer-se de la feixuga càrrega i vestir i pentinar-se com li agrada. Sense embuts, sense subterfugis. Amb la sinceritat per bandera. És així que dues persones tan dispars com la catalana de la CUP Anna Gabriel i el castellà de Podem Pablo Iglesias han compartit camí: ha sigut deixar la política i convertir-se en pijos de manual. O potser ja ho eren, però no ho podien revelar. La marxa ha sigut diferent, un ha deixat la política i l’altra la política i el país, però el resultat és el mateix: ara toca lluir polits.
No és només que en política, almenys en els partits de l’esquerra antisistema -o així es fan dir-, no importi lluir un aspecte desastrat. És que probablement sigui un plus, un ha de tenir present quin és el seu nínxol de vots. Però, així, la política no dura per sempre, i quan es tracta de buscar feina al sector privat, un ha d’estar presentable. Més encara si s’aspira a mantenir el nivell de vida, que no a qualsevol lloc paguen el que es paga en política, i els llocs on ho paguen -si no estan a Silicon Valley- solen ser primmirats amb l’aspecte dels empleats.
Rapidesa de Superman
No seré jo qui defensi que l’aspecte hagi de puntuar a l’hora de buscar feina, simplement em limito a anunciar com són les coses. I la Gabriel i l’Iglesias ho deuen saber igual de bé, vist el temps que van trigar a passar de l’uniforme antistema a ser el gendre i la jove que voldria tota sogra. Ni Clark Kent es convertia tan de pressa en Superman.
L’altra possibilitat seria que hagin madurat de cop, només de deixar la política activa, i s’hagin adonat que pentinar-se i vestir-se com a estudiants de Lletres quan ja has passat llargament de la trentena no porta enlloc.
Sigui com sigui, no els devia ser fàcil, ni a Iglesias ni a Gabriel, tenir diners i no poder invertir-los en la pròpia imatge. Havia de ser un no viure, disposar del sou de diputat i de totes les prebendes que incorpora aquest estatus, i no poder-ho demostrar. Quina tortura, no poder anar a la perruqueria cada setmana, o pitjor encara, anar-hi i demanar que et deixin com si no hi haguessis anat.
-Segur que no vol que li renti el cap amb un xampú antigreix, don Pablo?
-Res d’això! Al revés, vull brutejar encara més!
O passejar per Passeig de Gràcia amb ganes -i prou diners- per entrar a totes les botigues, però haver d’acabar comprant una samarreta en una botiga de roba de segona mà, pel què diran.
-Mira Anna, quin vestit jaqueta més maco. Vols que entrem i te l’emproves?
-Prefereixo aquella samarreta pollosa que diu «Free Palestina».
-I treure’t aquest serrell de pastor basc?
-Quan deixi la política i sigui a Suïssa.
Que dura és la política. Seria injust recriminar-los que ara siguin ells mateixos, després del que han patit els darrers anys.
El millor que podem fer és no donar gaire importància a l’aspecte i el cabell. Com li va dir una vegada Julio Camba a en Lerroux, hi ha malparits de totes les edats i de tots els colors. N’hi ha de rossos i morens, n’hi ha de cabells blancs, n’hi ha de calbs, n’hi ha amb perruca i fins i tot n’hi ha amb els cabells tenyits.
