Els Verds alemanys mai havien estat tan a prop de guanyar unes eleccions federals. Les actuals enquestes els situen folgadament per sobre del 20% i fins i tot per davant de la unió conservadora de la CDU-CSU a quatre mesos de la cita amb les urnes. Per això van decidir nomenar una candidata oficial a la cancelleria per primera vegada en les seves quatre dècades d’història. Fins ara sempre s’havien presentat amb un duet per la inversemblança de liderar un Govern federal. Annalena Baerbock té l’opció de convertir-se en la primera cancellera verda de la història.

La política de 40 anys -un menys que el seu partit- representa a la perfecció el moment dolç que viu la formació ecoliberal: jove, ben preparada, disciplinada, ambiciosa i amb un punt de rebel·lia, Baerbock assumeix el repte, no exempt de riscos, de guanyar els comicis generals del pròxim setembre.

El camí recorregut fins aquí per la força política de moda a Alemanya no ha estat fàcil: injuriat des dels seus inicis com un partit de llunàtics ecologistes i pacifistes antisistema, Els Verds han hagut de superar les divisions internes pràcticament des de la seva fundació en un pavelló municipal de Karlsruhe el gener de 1980. Aquest cisma fundacional s’ha projectat clarament al llarg de les últimes dècades en la batalla entre l’ala Realo, més pragmàtica, pactista i defensora de la «realpolitik», i la fracció més escorada a l’esquerra, poc inclinada a entrar en governs i més propera a l’essència contestatària original.

Aquesta lluita interna ha llastat la vocació de govern dels ecoliberals al llarg dels últims 16 anys, des que Angela Merkel va arribar al poder després de desallotjar una coalició de socialdemòcrates i verds. Però alguna cosa va canviar al gener de 2018: Annalena Baerbock i Robert Habeck es van fer amb la presidència bicèfala del partit. Van prometre llavors dirigir el partit deixant en un segon pla els interessos de les dues faccions. Si abans les diferències internes es resolien en públic, ara la projecció d’unitat és la moneda fonamental encara que hi hagi dissentiment intern.

Els Verds són avui una perfecta màquina política i electoral que projecta un estil desenfadat i espontani mil·limètricament calculat, explica Ulrich Schulte en el seu llibre El poder verd. Com el partit ecologista vol canviar el país. El periodista del diari berlinès Taz, que cobreix des de fa anys els ecoliberals, exposa l’evolució del partit: després dels seus inicis caòtics i extravagants, marcats estèticament per les peces de llana i les barbes, van anar assumint responsabilitats polítiques, primer en l’àmbit local i regional, per entrar finalment el 1998 en el seu primer govern federal de la mà del canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder.

En el més alt del poder polític es van veure obligats a assumir contradiccions i van donar suport a decisions poc comprensibles per a la seva base i els seus electors. Avui, a les portes de la fi de l’era Merkel, amb els dos grans partits tradicionals -CDU i SPD- en decadència i la qüestió climàtica ocupant un paper central en l’agenda pels innegables efectes del canvi climàtic. Els Verds semblen haver trobat la fórmula per ocupar la centralitat del tauler polític. «Són prou flexibles per arribar a acords amb tot el que l’espectre democràtic ofereix: des de conservadors durs fins a posicions molt a l’esquerra», escriu Ulrich Schulte.