Les relacions entre Espanya i el Marroc mai han estat fàcils, però com a països veïns i amb vincles històrics, sempre han intentat superar les diferències. Unes vegades amb més èxit que d’altres. A excepció de Pedro Sánchez, tots els presidents del Govern de la democràcia, des de Felipe González, han portat a terme el seu primer viatge a l’estranger a Rabat, quelcom que demostra l’interès per mantenir una bona sintonia amb el país magribí.

La crisi diplomàtica actual, però, ha obert una bretxa que serà difícil de tancar. L’hospitalització a Logronyo per coronavirus de Brahim Gali, líder del Front Polisario, el moviment independentista sahrauí, ha trencat ponts, com mostra el que va passar la setmana passada a Ceuta. La reivindicació del Sàhara Occidental com a territori marroquí és un dels pilars sobre els quals se sosté la monarquia alauita i per a Rabat és sagrada i intocable.

L’estratègia de permetre i fins i tot encoratjar l’entrada d’emigrants per pressionar el Govern espanyol no és nova. La va idear i va posar en marxa amb gran habilitat Hassan II durant el seu regnat i l’ha heretat el seu fill, l’actual monarca Mohammad VI. Però aquesta vegada el Marroc ha obert massa l’aixeta.

El Marroc ocupa des de fa 46 anys el Sàhara Occidental, un desert pedregós de 650.000 quilòmetres quadrats. El regne alauita controla l’excolònia espanyola des que l’agònic règim franquista es va veure forçat a cedir-li l’administració de forma provisional. Pocs dies abans, 350.000 marroquins havien respost a la crida de Hassan II perquè es dirigissin a peu, armats amb la bandera nacional i l’Alcorà, cap al llavors territori espanyol, en la coneguda com a Marxa Verda.

De res va servir que el Tribunal de la Haia i les Nacions Unides declaressin nul el pacte signat el novembre de 1975 i que l’ONU considerés el Sàhara Occidental un territori en procés de descolonització i Espanya com la potència administrativa. Excepte l’espai aeri, que estava sota el control de les autoritats espanyoles, la resta del territori funcionava com una província més del Marroc, sense més. N’hi havia prou amb viatjar a una de les ciutats del Sàhara per adonar-se’n.

La majoria de la població sahrauí fidel al Front Polisario, mentrestant, malviu en campaments de refugiats a Tindouf, un tros de desert cedit per Algèria. Funciona com un Estat, amb el seu president i Govern. Es coneix com la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), que va néixer inspirada en la Cuba castrista -se la va arribar a qualificar de la «Cuba del desert»- i que sobreviu gràcies a l’ajuda internacional.

Espanya sempre ha mantingut una postura neutral sobre el conflicte -cosa que indigna el Marroc- donant suport als esforços de les Nacions Unides per trobar una solució que, a hores d’ara, sembla impossible. Les dues parts han arribat a mantenir en tot aquest temps alguns contactes directes sota els auspicis l’ONU, però tot ha quedat en paper mullat.

Des que el Marroc i el Front Polisario van signar un alto el foc el 1991 -trencat el passat mes de novembre-, l’organisme internacional ha intentat sense èxit posar les dues parts d’acord per celebrar un referèndum d’autodeterminació. La intenció és que la població sahrauí de Tindouf i del territori ocupat opti per l’annexió al Marroc o la creació d’un Estat independent.

Amb el temps, la possibilitat de celebrar la consulta s’ha convertit en una autèntica entelèquia. L’escull principal sempre ha estat el cens electoral. Tots els intents per aconseguir una llista de votants pactada, duta a terme per part de la Missió de Nacions Unides per al referèndum al Sàhara Occidental (Minurso), han fracassat de manera estrepitosa. La Minurso manté la seva presència al Sàhara, encara que la seva rellevància és mínima.

Lleialtat al regne

Durant tots aquests anys, a més, el Marroc ha propiciat amb incentius econòmics l’arribada de colons marroquins al que anomena les seves «províncies del sud». El Front Polisario assegura que la proporció actualment de sahrauís al Sàhara Occidental és de tres sobre deu. Els que resideixen a El Aaiun, la capital, viuen confinats als vells barris construïts als anys trenta pels espanyols.

Però no són pocs els sahrauís pro-marroquins, que, per la seva lleialtat al regne, gaudeixen de prebendes, igual que els «retornats de Tindouf», els que han acabat abandonant els campaments d’Algèria i s’han instal·lat a les ciutats de l’ex-colònia espanyola. Part del premi que reben és un habitatge gratuït.

Les aspiracions del Marroc van aconseguir un gran impuls el desembre quan el llavors president dels EUA, Donald Trump, va reconèixer la sobirania del regne alauita sobre el Sàhara Occidental.