Tal dia com avui, 18 de juny, fa un segle, naixia a Madrid Ignacio Hernando de Larramendi, un dels empresaris espanyols més influents del segle XX. Ell va ser el gran impulsor de la modernització, el creixement i l’expansió internacional de l’anomenada Mutualitat de l’Agrupació de Propietaris de Finques Rústiques d’Espanya, coneguda pel seu acrònim Mapfre, que és avui una de les majors empreses del país.
La petjada indeleble d’Hernando de Larramendi, la seva visió, els seus principis, la seva manera d’entendre el món i els negocis, i la seva passió pel treball des del respecte als altres, continuen sent avui, vint anys després de la seva mort, el far que il·lumina la singladura de Mapfre.
A mitjan anys 50 es va fer càrrec d’una empresa que, ofegada per les pèrdues, l’endeutament, l’embargament de béns i la divisió interna, corria seriós perill de tancament. Amb la determinació que sempre el va caracteritzar, Larramendi va realitzar una rigorosa auditoria dels comptes, va aconseguir ajornar el pagament dels deutes i, a poc a poc, no sense dificultats, va aconseguir que Mapfre remuntés el vol.
Nous horitzons
Va ser l’artífex d’un procés de transformació que va preparar Mapfre per competir amb garanties en un mercat cada vegada més exigent. Va canviar el model de gestió i va crear una nova estructura empresarial que va ampliar, va reforçar i va descentralitzar la xarxa territorial de sucursals, substituint els delegats regionals per directors i empleats en nòmina. Va estendre el negoci a altres línies de l’activitat asseguradora i va apostar per nous serveis.
La formació va ser un dels pilars de l’èxit. De la mà de Larramendi, la companyia va incorporar a un bon nombre de professionals universitaris, els estudis dels quals completaven a l’estranger per a conèixer en profunditat el mercat de l’assegurança anglosaxona i «importar» les noves tendències en el sector. «Ell era un innovador, sempre tenia idees noves al cap», destaca Bernabé Gordo que, com a cap d’Administració, el va conèixer molt bé.
Larramendi va anteposar a més el mèrit al nepotisme, molt estès a Mapfre a l’altura de 1955. Ell, que s’havia incorporat com a director general per un anunci en un periòdic, va combatre l’enxufisme, l’amiguisme i el clientelisme, el va plasmar en els estatuts de la societat i sempre es va vantar que els seus fills «es van obrir camí en la vida» sense que cap hagi treballat a Mapfre ni s’hagi «aprofitat egoistament» de la seva influència.
En 1969 va posar en marxa un projecte de reforma integral de l’empresa amb la creació del Grup Mapfre, integrat per Mapfre Mutualitat (assegurances de l’automòbil), Mapfre Industrial (riscos diversos) i Mapfre Vida (assegurances de vida). Aquesta nova configuració va dotar d’autonomia funcional les diferents societats, al mateix temps que aprofitaven les sinergies en els serveis comuns per estalviar costos.
«Era un excel·lent organitzador i una persona hàbilment negociadora», destaca el catedràtic Manuel Lagares, que va ser conseller de Mapfre.
La internacionalització de la companyia va ser una prioritat en la seva gestió i la va orientar cap al mercat d’Iberoamèrica. Mapfre Internacional va aconseguir presència a l’Argentina, el Brasil, Colòmbia, Xile, Guatemala, Paraguai, l’Uruguai i Veneçuela, a més de filials a Puerto Rico, els Estats Units, Mèxic, Portugal i Itàlia.
En 1970, Larramendi va llançar Editorial Mapfre per a la difusió de publicacions sobre assegurances, i en 1990 va aconseguir la seva vella aspiració de crear una entitat financera en iniciar la seva marxa Banc Mapfre amb tres oficines.
Valors i humanisme social
El llegat d’Ignacio Hernando de Larramendi va molt més enllà de la seva obra en el camp empresarial. El seu concepte entorn de la missió social de l’empresa, la seva enorme inquietud intel·lectual, la seva devoció per la cultura, la seva interpretació humanista de la realitat i el seu amor per Espanya van marcar la seva vida i van impregnar la visió amb què Mapfre concep la seva activitat.
De fortes conviccions catòliques, es va criar en el si d’una família d’ascendència basca, va estudiar en el Col·legi del Pilar de Madrid, va cursar el batxillerat a Sant Sebastià, es va llicenciar en Dret i va aprovar les oposicions al Cos Superior d’Inspecció de la Direcció General de l’Assegurança.
La dona de la seva vida va ser Lourdes Martínez Gutiérrez, amb qui es va casar i va tenir nou fills. Un d’ells, Luis Hernando de Larramendi, que és avui el president de la fundació que porta el seu nom, el descriu com «un home auster i amb valors, un home curiós per naturalesa al qual li encantava parlar amb la gent i amb una capacitat de treball increïble». Julio Castelo, president de Mapfre en la dècada de 1990, diu d’ell que «era un geni; una persona que captava immediatament l’atenció de l’interlocutor».
Larramendi va tractar d’imprimir sentit social a tot el que va fer, i va ser precursor al nostre país del que avui coneixem com a responsabilitat social corporativa.
Des d’uns sòlids principis ètics i una fe indestructible en els valors cristians, Larramendi considerava que «l’empresa no està obligada només a la prestació eficient del seu propi servei, sinó subjecta a obligacions institucionals derivades de la seva influència en la vida social i de la seva participació en el patrimoni nacional». En 1965, en coherència amb el seu pensament, va establir que Mapfre havia d’inspirar-se en un «esperit social públic» i dedicar cada any una part dels seus ingressos a realitzar accions d’interès social a través de fundacions. «Ell sempre va creure que era important fer alguna cosa pels altres, per Espanya, per la societat, per tots», assegura el seu fill Luis. «Era partidari de l’empresa privada, però creia que havia de complir una funció social important», recorda Alberto Manzano, expresident de la Fundació Mapfre.
En el seu llibre Así se hizo Mapfre, publicat en 1999, Larramendi explica que «s’ha anat obrint camí una suavització del liberalisme salvatge, amb la doctrina social de l’Església i la doctrina sociopolítica tradicionalista, molt relacionades entre si, que es podria qualificar d’humanisme social». En aquesta obra assenyala també que «la responsabilitat social al fet que porta l’humanisme obliga a exercir qualsevol poder legítim amb caritat i amb amor» i sosté que «no ha d’haver-hi cap classe de poder sense que estigui suavitzat o compensat per un sentit de responsabilitat cap al proïsme dels qui el gaudeixen».
Inquietud cultural
Va ser un intel·lectual i va deixar per escrit gran part del seu pensament. A Anotaciones de Sociopolítica Independiente, llibre publicat en 1977, en temps de la Transició, aporta una sèrie d’interessants reflexions entorn de qüestions clau del debat públic en l’època: la democràcia, la dictadura, el capitalisme, els partits, la llibertat, la família, l’Església, el progrés, etc.
«Era un sociòleg. Tenia idees sobretot i sempre profundes, originals i molt personals», apunta el seu fill Luis. «I tenia una inquietud intel·lectual permanent», afegeix la presidenta d’Unespa, Pilar González de Fruits, que va tractar amb ell.
Molts dels seus plantejaments continuen sent de rabiosa actualitat. En relació a l’orteguiana vertebració territorial del nostre país, per exemple, va deixar per escrit que «la grandesa del futur d’Espanya depèn de l’encert amb què sapiguem sofrir les nostres diferències, simpaties o antipaties, i aconseguim integració profunda, de cor que no de presó, entre totes les Espanyes i, molt especialment, amb la que simbolitza Barcelona, el dinamisme i el sentit de la qual pràctic necessitem, i que han de ser el nostre llevat d’europeïtzació».
L’estudi de la civilització occidental i el coneixement de la cultura cristiana i espanyola, a través de les diverses fundacions que va impulsar, van ocupar gran part del seu temps després de jubilar-se en 1990.
Ignacio Hernando de Larramendi va ser un humanista, un home inquiet, creatiu, emprenedor, creient, amant d’Espanya, humil i de tracte cordial. «Un tret de la seva personalitat era la tolerància; ell era tolerant i acurat amb la llibertat dels altres», assegura José Luis Catalina, que va ser director de la Fundació Mapfre.
De si mateix va escriure una vegada: «em considero desorganitzat, en alguns casos, valent, sempre impacient, i en general distret i fred, però amant de la veritat, amb sentit de missió -equivocada o no- desinteressat, no vanitós, generós i, en general, afable».
El president actual de la companyia, Antonio Huertas, assegura que, al llarg dels 32 anys que du a Mapfre, ha rebut, «com tots els que treballem o hem treballat en aquesta empresa, una empremta cultural, humanística i empresarial que encaixa completament en tot allò que Ignacio Larramendi va desenvolupar en la seva fecunda vida professional».
