Recomano amb entusiasme la lectura assossegada d’Albert Soler, company del Diari de Girona a qui també poden llegir a El Periódico, tots dos de Prensa Ibérica. Soler és gironí i viu i treballa, per tant, en una de les zones de Catalunya més actives de l’independentisme del llaç groc, bressol de Puigdemont, àlies El Vivales, segons la terminologia emprada pel columnista. Partint del fet que soscavar l’argumentari «indepe» constitueix un innocent exercici de fogueig si s’escriu des de Madrid i un risc manifest de veure’s embolicat en problemes si es fa des de Girona, Soler evidencia en cada publicació que la ploma és més poderosa que l’espasa. Des de la independència periodística, carrega contra els llacistes perquè és el que té més a mà, però no es talla en destapar les vergonyes de la resta de partits, i és tanta la seva autoritat que el ramat de trolls de tota mena que patrullen les xarxes socials disposades a entrar en tiroteig a la menor provocació (del PP a Podem, passant pel PSOE) s’ho pensa molt abans de replicar-lo.

Soler no dubta a trepitjar el fang quan es fica en un jardí. Fa uns dies va ironitzar sobre la desafortunada comparació que la ministra Irene Montero va fer entre la dona que va denunciar El Cigala per agressió i la mare de les nenes de Tenerife. «Juro que cada vegada em posen més difícil seguir sent d’esquerres», va escriure el periodista. A més de lúcid, és dels que et fan pensar.

Ser d’esquerres no ho posen fàcil. El president Sánchez -tant com la resta d’espanyols- ha perdut el compte de les vegades que ha pronunciat aquesta setmana les paraules «concòrdia» i «convivència» sobre Catalunya. La cosa venia al cas dels indults, i va insistir en el missatge fins i tot el mateix dia que els empresonats per proclamar la Republiqueta, aquest mot magistral encunyat per Soler, sortien de la presó i s’aferraven a la pancarta de «Freedom for Catalonia». No dic jo que sigui senzill «concordar» amb l’exlíder d’Òmnium, Jordi Cuixart, a qui la presó ha convertit en un tipus més semblant a El Torete a punt d’atracar un banc que en un líder nacionalista, i convindran amb mi que a l’electorat d’esquerres li costi entendre’s a si mateix cada vegada que el PSOE fa un cop de volant.

La capacitat d’adaptació del votant socialista és prodigiosa. I no em refereixo només als indults, que ja veurem com casen amb els futurs suports electorals a Sánchez. El transformisme del PSOE ve de llarg, de l’«OTAN no, bases fora» i l’«OTAN, d’entrada, no», de l’abandó del marxisme al XXVIII Congrés del 79 i de l’extraordinari d’aquell mateix any en el qual Felipe va pronunciar allò que «cal ser socialistes abans que marxistes», a inaugurar les portes giratòries i els llocs remunerats a Acciona, Red Eléctrica, Gas Natural, Abengoa i fins i tot Pfizer.

En cadascuna d’aquestes ocasions han repetit tantes vegades això de «passar pàgina» (i si estiguéssim parlant del PP caldria tot l’espai disponible d’aquest diari), que sembla que el llibre no tingués fi i es reescrivís a la mida de cada dirigent d’esquerres portat al Govern gràcies al suport dels seus «lectors». Ningú, pel que es veu, és capaç d’acabar d’escriure’l i posar-li fi d’una vegada, encara que el més sorprenent és que 142 anys després de la seva fundació per Pablo Iglesias, el PSOE mantingui el seu suport electoral davant partits de recent creació o de poc més de 30 anys d’antiguitat, si comptem el PP a partir de la seva refundació per Aznar al 89.

Sense anar tan lluny, no cal més que fer una ullada a la factura de la llum del mes de juny per preguntar-nos com seran els altres perquè el PSOE no perdi un gram de musculatura en la seva condició de partit d’Estat. Imagino que lleis com la de la dependència, l’eutanàsia o la renda mínima i l’oposició barroerament argumentada i representada de les formacions de centredreta, apuntalen un partit al qual costa identificar amb les necessitats de la classe obrera.