Quan el passat 30 d’abril el Ministeri d’Equipaments, Transport, Logística i Aigua del Marroc va comunicar la seva decisió sobre el seu pla estratègic d’obra pública més important , havien passat dotze jornades des que va arribar a l’aeroport de Saragossa, en un avió algerià, el líder del Front Polisario, Brahim Ghali. I només vuit dies des que el digital Jeune Afrique va publicar en exclusiva, de fonts franceses, que qui també és president de la República Àrab Sahrauí Democràtica a l’exili havia estat hospitalitzat en secret per Espanya. I faltaven només dues setmanes perquè les relacions entre Madrid i Rabat es trenquessin sota una onada de 10.000 migrants sobre la desprevinguda Ceuta.

Aquell 30 d’abril, el Govern del Marroc va deixar transcendir l’adjudicació per a la construcció del nou port Dakhla Atlantique, amb importants interessos francesos en joc. Encara s’ha de reconstruir quant d’aquest pla té a veure amb la riuada humana dels dies 17 i 18 de maig.

Variables principals del projecte: un dic principal de 2.800 metres sobre l’actual vell complex flotant, un altre de 600, un moll comercial de 800 metres, un altre de pesca de 1.500, una dàrsena de 390.000 metres quadrats i una àrea logística de 1.650 hectàrees en una màniga de sorra i pedra entre el desert del Sàhara i l’Atlàntic. El Govern marroquí va anunciar la licitació del que, amb previsió de llançar i rebre 2,2 milions de tones de càrrega a l’any, podrà ser a mitjà termini una forta competència per als ports canaris en la seva funció pesquera i una altra encara més tradicional: l’escala en la travessia d’Europa i Àfrica a Amèrica Llatina.

La data d’obertura de pliques que assenyalava l’avís era el 28 de gener, dos mesos i mig després de la ruptura de l’alto el foc entre el Marroc i el Front Polisario. Les obres porten el camí d’iniciar-se en plena zona de guerra, al mateix temps que Rabat pressiona Espanya i Alemanya perquè se li reconegui sobirania sobre el Sàhara Occidental, i mentre aquest territori encara per descolonitzar espera una intervenció final de Nacions Unides.

Negoci francès

Dakhla és el nom d’una població completament marroquinitzada sobre la qual fins al 1976 va ser Villa Cisneros, capital de la província espanyola de Río de Oro. L’empremta hispana ha estat pràcticament esborrada. La ciutat té al davant una de les més grans reserves de pesca, compartida amb aigües canàries, i la muntanya submergida Tropic, que acull la veta més important de tel·luri -mineral estratègic- detectada fins ara al planeta.

Per aquesta muntanya i el seu potencial miner, la intenció del Marroc d’ampliar la seva zona econòmica marítima està sent, des de desembre de 2019, causa de fricció entre Madrid i Rabat. El projecte de port enquista ara aquesta espina de la crisi diplomàtica.

Royal Air Maroc ja ven vols a Dakhla directes des de París. És possible comprar-los des del 15 de juny per una mitjana de 400 euros anada i tornada. És una de les conseqüències del desenvolupament del projecte. I també de la seva influència francesa.

El gegant francès Eiffage competia en el concurs del port, licitat en 1.000 milions de dòlars. Rabat ha concedit l’obra al consorci marroquí Somagec-SGTM, que portaveus del Polisario han lligat repetidament a la família de Mohamed VI. Fonts sahrauís a Espanya expliquen que Eiffage no ha perdut del tot el concurs, ja que dirigirà i assessorarà els treballs.

Entorn del port, la millora de la carretera Dakhla-Tiznit és un encàrrec per a l’enginyeria francesa Cegelec. I a nou quilòmetres, l’ampliació de l’aeroport ha estat concedida a GTR, filial d’una altra gegant francesa: Bouygues. Aquest aeroport va rebre aquest mes un vol inaugural directe de París ple de convidats gals, la majoria d’ells diputats de l’Assemblea Nacional, mentre el Front Polisario intenta que no s’oficialitzi de facto l’ocupació del Sàhara Occidental.

L’or vermell saharià

El ministeri licitador del futur port ha parlat en els seus informes d’un increment del 80% en l’aprofitament pesquer, és a dir, de les captures en un banc ja molt espremut. Però no només la pesca formarà part dels 2,2 milions de tones de mercaderia que Rabat preveu moure a Dakhla Atlantique. L’ONG Mundubat i la Coordinadora d’Organitzacions Agràries porten un any advertint dels efectes de la competència ferotge que suposa el tomàquet saharià marroquí per als productors europeus, amb impacte directe a Espanya.

L’ONG, per la seva banda, destaca l’origen políticament il·legítim d’aquest tomàquet. «El govern espanyol ha de posicionar-se a favor i acatar les diverses sentències del Tribunal de Justícia de la UE que exclouen el Sàhara Occidental dels acords comercials o d’un altre caràcter entre la UE i el Marroc», rercorda el seu informe Drets humans i empreses transnacionals al Sàhara Occidental.

L’estudi confirma que «l’aposta del govern marroquí per l’explotació agrícola del territori ocupat és clara i estratègica». Es refereix als voltants de Dakhla, on més de 1.000 hectàrees d’hivernacle estan ja produint tomàquet i algunes altres hortalisses per a l’exportació a Europa, tot i les disposicions de la UE.

Les inversions que mouen les plantacions de tomàquets al voltant del nou port són majoritàriament del consorci Les Domaine Agricole, que és propietat del rei Mohammad VI, i la firma de capital francès i marroquí Masoussi.

Aquest model d’agricultura intensiva orientada a l’exportació impulsada a tota velocitat per Rabat suposa, segons l’ONG, la vulneració «no només dels drets econòmics i socials de la població sahrauí, sinó que posa en risc els propis drets ambientals davant de la sobreexplotació dels recursos hídrics».