En una reunió clandestina d’una dotzena de representants va germinar el Partit Comunista Xinès (PCX), que cent anys després assalta el tron nord-americà global amb més de noranta milions de carnets. Va ser en un edifici baix de maó gris a Xiantiandi, la metàfora més gastada del socialisme amb característiques xineses: en aquest districte de Xangai, la ciutat més rabiosament capitalista de la Xina, s’acumulen restaurants i boutiques de luxe. Segurament a Mao no li devia agradar aquest panorama, però a ningú li importa el que el «gran timoner» pensés, encara que el partit continuï buscant en ell la legitimació que Déu donava als monarques absolutistes.

La història del PCX és la d’un èxit improbable. Era improbable que arrelés el marxisme, importat d’Alemanya per a una classe proletària que aquella Xina agrària no tenia, entre les variades ideologies que en aquells temps proclamaven la recepta de la modernitat. Era improbable que aquelles tropes esparracades vencessin en la guerra civil els nacionalistes de Chiang Kai-shek. És improbable que qualsevol altre partit conservés el suport popular després de desastres com les fams del Gran Salt Endavant o l’holocaust moral de la Revolució Cultural. I era improbable que Deng Xiaoping tirés endavant l’obertura econòmica amb el cadàver de Mao encara calent i envoltat de guardians de les velles essències.

Agenda plena

Però el partit celebra aquesta setmana el seu centenari amb la pompa que mereixen les cites amb la història i l’agenda plena d’esdeveniments per remarcar els seus mèrits. La Xina s’ha enfilat del setè al segon esglaó de l’economia global en 15 anys, la seva classe mitjana augmenta sense fre, acaba d’erradicar la pobresa extrema, compleix amb el full de ruta que conclourà el 2049 amb el «rejoveniment» de la nació i la ràpida submissió del coronavirus ha apuntalat la seva eficàcia. Estudis de centres nord-americans com l’Ash Center de Harvard o el Pew Institute certifiquen l’enorme satisfacció popular i l’Asian Barometer Survey la col·locava al cim del continent al costat de Singapur i el Vietnam.

Aquests dies els xinesos peregrinen cap a aquell edifici baix de Xangai, modernitzat com a museu. Ling Guanzheng, un camperol jubilat, va arribar des de la llunyana província de Sichuan. «La Xina és el país que progressa més ràpidament i amb el comandament del partit seguirem endavant. No em puc imaginar com seria Xina sense ell», assenyala sota una pantalla per la qual desfilen les cares de tots els presidents, des de Mao fins a Xi Jinping. Liu, empresari d’uns trenta anys i membre del partit, afegeix: «Manté units els 1.400 milions de xinesos i té el pla econòmic per continuar progressant».