Amb el focus posat a la Xina, Rússia, l’Afganistan o la reconstrucció de l’Aliança Atlàntica, la política de la presidència de Joe Biden cap a pràcticament tota l’Amèrica Llatina s’ha mogut per la inèrcia, també en el cas de Cuba. La Casa Blanca havia deixat clar en els sis primers mesos del mandat del demòcrata que ni l’illa ni un potencial gir en les polítiques eren una prioritat en la seva agenda. Les inèdites protestes ciutadanes que van arrencar el diumenge poden canviar ara, per força, l’equació. Però en la potencial política cap a Cuba de Biden no només entren factors de política exterior sinó també, amb més pes si és possible, derivades de política nacional. La resolució pot ser diferent de la que esperaven alguns, especialment en l’ala progressista del Partit Demòcrata i en grups que advocaven per recuperar les polítiques de Barack Obama.

Biden, vicepresident quan Obama va posar en marxa l’històric procés per descongelar les relacions amb l’Havana, va denunciar durant la campanya la política de «màxima pressió» que va implementar el seu predecessor, Donald Trump. El llavors candidat ha advocat per acabar amb les sancions reimposades pel republicà, que va restringir des de l’enviament de remeses fins als viatges o el comerç i va deixar a mínims la presència diplomàtica a l’illa, criticant que «han infligit mal al poble cubà i no han fet res per avançar en la democràcia i els drets humans».

Han acabat els dies de la impersonal administració dels assumptes de Govern per a Miguel Díaz-Canel. Ha quedat, de sobte, en el vòrtex de l’huracà polític que travessa Cuba després de les turbulències socials. Va iniciar el seu mandat presidencial el 2018. A finals d’abril va assumir ser la màxima autoritat del Partit Comunista (PCC). Els dos càrrecs van quedar a les seves mans, les d’un home lleial a Raúl Castro i a tot el que significa aquest cognom. Als carrers van corejar el seu nom, encara que no en termes afalagadors. Els esdeveniments el posen a prova.

«L’ordre de combat està donada, el carrer és dels revolucionaris», va dir en conèixer-se les primeres mobilitzacions. «La Revolució Cubana no pararà l’altra galta als que l’ataquen en espais virtuals i reals. Evitarem la violència revolucionària, però reprimirem la violència contrarevolucionària», va advertir. La seva lectura dels fets no s’ha mogut ni una mica de la diagnosi inicial: hi ha una «agenda intervencionista» que manipula els sentiments de poble «per les mancances i els rebrots de covid».

Fill d’una mestra d’escola i un treballador de la indústria cervesera, Díaz-Canel va canviar el món acadèmic per les Forces Armades Revolucionàries (FAR), el 1982. Es va incorporar a la Unió de Joves Comunistes (UJC) i va començar una ferma carrera en els aparells de partit, estatals i de Govern.

Era un funcionari menor en aquell estiu de 1994, quan, tres anys després de la caiguda de la Unió Soviètica, l’illa travessava el seu «Període Especial en temps de pau». La rutina de les apagades i plats buits, van encendre la metxa del Maleconazo. El 5 d’agost d’aquest any va tenir lloc la manifestació més gran de descontentament contra el castrisme des de la presa de poder, l’1 de gener de 1959. Va haver-hi saquejos i enfrontaments amb la policia. La tensió va minvar amb la presència de Fidel Castro al cor de la revolta.

El record d’aquelles hores de tensió connecta amb els desafiaments de present. Díaz-Canel no posseeix ni oripells ni el carisma com per desactivar personalment una protesta que té detonadors comuns (els talls de llum i l’escassetat) i especificitats del seu temps: el rebrot de la pandèmia. Sota aquestes circumstàncies Díaz-Canel ha de gestionar i resoldre una crisi que és vella i nova alhora. El marge d’acció és fitat per aquest enginyer nascut a Vila Clara, a la regió central de l’illa, el 1960.

El seu ascens als cims de poder va tenir un tret poc comú a la història de premis i excomunions dels acompanyants dels Castro: va saber vèncer la llei de la gravetat que va afectar a tots els dofins dels germans. Antonio Pérez Herrero, el responsable del «sector ideològic» del PCC en els anys vuitanta, va ser el primer a escalar els cims per després caure. Li succeiria el mateix a Carlos Aldana, qui havia crescut sota l’ala de Raúl, i va arribar a ser el número tres de l’illa, i després a Roberto Robaina, Felipe Pérez Roque i Carlos Lage. Cada un d’ells va creure ser l’escollit i més tard va ser objecte de l’escarni. Díaz-Canel es va convertir en una excepció que confirmava aquesta regla de la manca de permanència. Va oferir lleialtat absoluta i va conrear el perfil d’un administrador sense vol propi fins a esdevenir una peça vital de l’engranatge post-castrista. «No és un estrany ni un improvisat», el va definir Raúl. El present li reclama alguna cosa més que el culte a l’obediència i la defensa a llibre tancat de l’«obra revolucionària» a través de Twitter.

Cuba, prioritat a la força per Joe Biden

El pes polític de Florida i dels cubans americans està marcant els passos de la Casa Blanca

idoia noain. nova york

Mor una personaa les protestescontra el Govern

Enmig de reunions febrils de Govern cubà, en una de les quals va participar Raúl Castro, per analitzar la situació a l’illa des que van començar les protestes, es va conèixer que un home va resultar mort durant un enfrontament entre manifestants i forces de seguretat. L’episodi va tenir lloc dilluns en un barri perifèric de l’Havana, va dir el ministeri d’el Interior cubà.

Es tracta d’un ciutadà de 36 anys d’edat. Segons la versió oficial, Diubis Laurencio Tejeda formava part dels «grups organitzats d’elements antisocials i delinqüencials» que «van intentar» prendre una comissaria del municipi d’Arroyo Naranjo, al sud de la capital, «amb l’objectiu d’agredir als seus efectius i danyar la instal·lació».

L’Església catòlicareafirma el dret dels cubans a protestar

L’Església catòlica de Cuba va defensar el dret de milers de persones que van sortir als carrers de l’illa a expressar el seu malestar pel deteriorament de la situació econòmica i social durant els disturbis antigovernamentals registrats en diverses localitats diumenge passat. «Comprenem que el poble té dret a manifestar les seves necessitats, anhels i esperances i, al seu torn, a expressar públicament com algunes mesures que han estat preses li estan afectant seriosament», va declarar la Conferència de Bisbes Catòlics de Cuba (COCC), en un comunicat aquest dimarts.