El magistrat del Tribunal Constitucional Cándido Conde-Pumpido utilitza un to molt dur respecte a la sentència amb la qual la majoria dels seus companys de ple declara la inconstitucionalitat del confinament decretat amb el primer estat d’alarma, perquè considera que parteix d’un enfocament «del tot equivocat» que demostra que no entenen «el sistema de drets fonamentals establert en la nostra norma fonamental». Al llarg de les 14 pàgines del vot particular els atribueix conductes pròpies de «llecs en dret» o de «juristes de saló».

En el seu vot particular, al qual ha tingut accés El Periódico, afirma «la sentència de la majoria no resol, sinó que crea un greu problema polític, en desarmar l’Estat contra les pandèmies, privant de l’instrument que la llei determina expressament per fer front a les crisis sanitàries, l’estat d’alarma. I no respon en absolut a veritables criteris jurídics, ja que utilitza una simple drecera argumental (qualificar com suspensió una restricció intensa d’un dret fonamental amb una argumentació molt pobre) per estimar la inconstitucionalitat d’una mesura sanitària sol·licitada per un partit polític, que prèviament havia donat suport expressament en el debat i votació parlamentària de la pròrroga».

En un to molt dur, denuncia que per als magistrats de la majoria de ple «el procedent hauria estat fer desaparèixer el dret a la lliure circulació mitjançant la seva suspensió declarant l’estat d’excepció», perquè no tenen en compte que suspensió i restricció són categories jurídiques diferents. En la seva opinió, «proposar que es garanteixin millor els drets dels ciutadans suprimint-los en lloc de restringir-los s i deixant incòlumes algunes de les seves garanties constitucionals, és no entendre el sistema de drets fonamentals establert en la nostra norma fonamental».

«He d’insistir -afirma- que ni la intensitat ni la generalitat d’una restricció pot determinar que ens trobem davant d’una suspensió (possible només en l’estat d’excepció) o una restricció (possible en l’estat d’alarma), però és que a més tal concepció, més pròpia d’un llec que del màxim intèrpret de la Constitució, aboca a l’arbitrarietat en la seva aplicació com es confirma en la sentència de la qual discrepem quan realitza afirmacions apodíctiques en relació amb totes les excepcions que −nombroses, segons la sentència, en el cas de la llibertat d’empresa o escasses en el cas de la lliure circulació−, són necessàries perquè es transiti d’una restricció a una suspensió».

Al llarg de 14 pàgines afirma que la sentència és «contradictòria amb el nostre règim ordinari de drets fonamentals en què s’admeten intenses restriccions del feix de facultats que un determinat dret fonamental reconeix», perquè la Llei orgànica de mesures especials de salut pública de 1986 ja preveia que «per tal de controlar les malalties transmissibles, l’autoritat sanitària pot adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, [i] de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb els mateixos», com es va demostrar amb la crisi de l’ebola de 2014.

L’ex-fiscal general de l’Estat explica que «per la sentència, sota l’estat d’alarma declarat els ciutadans podien circular per les vies públiques també per encaminar als llocs de culte ja cerimònies religioses; per, si s’escau, manifestar-se; per acudir a reunions orgàniques de partits polítics, sindicats i associacions empresarials, i, en fi, pràcticament podien circular si això es justificava en la necessitat d’exercir qualsevol altre dret fonamental diferent del propi de circular», la qual cosa considera que «indubtablement» fa que la pròpia sentència contradigui «la seva pròpia afirmació que es tractava d’una restricció d’altíssima intensitat que és la ràtio per convertir una restricció en una suspensió».

«La raó per qualificar com a suspensió una restricció molt intensa d’un dret fonamental no sembla ser una altra que, com s’ha denunciat, permetre una drecera argumental per aconseguir una declaració d’inconstitucionalitat», amb la qual cosa es pretén, d’una banda, «eludir un judici de constitucionalitat més rigorós i complex, basat en el principi de proporcionalitat, i d’altra, permetre que es produeixi la declaració d’inconstitucionalitat de la mesura adoptada tot i que la mateixa pogués superar tal judici de proporcionalitat», explica.

Jurista de saló

«En un exercici més propi d’un jurista de saló que del màxim intèrpret de la Constitució ve a considerar que tant el Govern com el Parlament que va prorrogar les mesures inicialment adoptades amb més del 90% de suport de la cambra i sense cap vot en contra, van errar en l’elecció de l’estat declarat», lamenta Conde-Pumpido.

«Per a la sentència no havia de declarar l’estat que millor s’adaptava al pressupost de fet, una pandèmia, i que era el que millor permetia mantenir les garanties constitucionals, entre les quals es troba el control de la proporcionalitat de les mesures. No, era preferible innovar i considerar que també es complia el pressupost de fet d’un altre estat, el d’excepció, i que es garantien millor els drets dels ciutadans suprimint-los», afirma en un to molt àcid.