Centenars de palestins, majoritàriament dones i nens, tots sense càrrecs, van ser deportats el 1971 per les autoritats israelianes a dos camps de detenció a la península de Sinaí, ha revelat una investigació d’arxius desclassificats de l’Estat d’Israel.

La informació havia estat sepultada en els arxius de l’Estat durant mig segle i ha estat revelada per una ONG israeliana, que va investigar durant anys i finalment va aconseguir desclassificar documents que confirmen l’existència dels camps.

Enmig del desert, en territori ocupat a Egipte, sota condicions descrites com a inhumanes i per temps indeterminat: així va ser la captivitat de més de 300 palestins residents a la Franja de Gaza.

Els motius? Diversos: per a uns, ser familiars de persones sospitoses de terrorisme; per a altres, el simple fet de ser joves i estar aturats.

Els camps eren dos. Un es trobava a Abu Zenima, a la costa occidental del golf de Suez i a uns 300 quilòmetres de Gaza, i segons una investigació de diversos anys per part de l’ONG Akevot, va obrir fa cinquanta anys, el 5 de gener de 1971.

L’altre, a la localitat de Néjel, situada al cor del Sinaí, en aquells dies controlat per Israel després de ser capturat als egipcis, juntament amb la franja de Gaza, a la guerra de 1967.

Al camp d’Abu Zenima van ser enviats almenys 140 familiars de militants o activistes de l’organització nacionalista Fatah -liderada per Iàsser Arafat- considerats responsables o sospitosos d’actes de terrorisme i que Israel no havia aconseguit atrapar.

Segons un dels informes de la delegació del Comitè Internacional de la Creu Roja que va visitar el camp al febrer de 1971, dels 140 palestins que es trobaven allà, 87 eren nens.

«Condicions pràcticament inhumanes» detallava l’informe, que descrivia les autoritats militars israelianes com a «despietades» i especificava que entre els detinguts hi havia un nadó de 7 mesos i una dona de 80.

Desenes de morts

Salah Abu al Jidian, avui de 66 anys i resident d’un camp de refugiats a Gaza, va ser un dels detinguts per Israel a Abu Zenima. «No hi havia espai ni menjar i teníem prohibit fer trucades telefòniques», relata, i afegeix una dada no revelada en els documents desclassificats: desenes de presos van morir als camps. «Van arrestar tota la meva família», recorda sobre el dia en què soldats israelians van deportar els seus éssers estimats i veïns de l’enclavament als camps del Sinaí. «Si no podien detenir-ne un de nosaltres, expulsaven a les nostres famílies de les seves cases i els arrestaven», relata, i afegeix que en alguns casos també destruïen les seves cases.

Justament, la política de demolició de cases d’atacants palestins és encara avui un dels càstigs col·lectius més polèmics en el context de l’ocupació israeliana de Cisjordània, quelcom que han condemnat en nombroses ocasions l’ONU i altres organitzacions humanitàries.

«Destruïm una casa fins i tot si l’home de Fatah és només un llogater i el propietari no sap res. El que saben a Hebron, Nablus o Gaza és que si algú s’uneix a Fatah, eventualment casa seva serà arrasada. En aquest cas , la família serà deportada», explicava el llavors ministre de Defensa, Moshe Dayan, segons transcripcions de reunions d’alts càrrecs israelians de l’època en què va descriure els camps com «el millor mecanisme dissuasori disponible».

Al camp de Néjel, la història era una altra. Els que van estar detinguts allà van ser joves palestins l’únic crim dels quals era estar aturats. La seva detenció, segons va explicar aquest any a la Knéset (Parlament) el llavors coordinador de l’activitat militar israeliana en els territoris ocupats, Shlomo Gazit, es devia al fet que «homes joves deambulant lliurement pels carrers constitueixen una invitació oberta perquè les organitzacions els reclutin».

Per a Lior Yavne, director de l’ONG que va dur a terme la investigació, l’objectiu del camp de Néjel era reduir la població palestina de la Franja de Gaza, territori que en aquell moment Israel confiava que es convertiria en part del seu territori.

Amb aquesta finalitat, explica, els oferien algun tipus de capacitació professional i la possibilitat de ser alliberats si acceptaven traslladar-se a Cisjordània, amb l’esperança que les seves famílies es traslladessin amb ells.

Aquest cas, per a Yavne, resulta «el primer exemple del desenvolupament i implementació de mesures per pressionar palestins innocents per tal d’assolir objectius polítics i de seguretat en el context de l’ocupació israeliana dels territoris».

En aquesta direcció, posa el focus en un projecte de llei, aprovat de forma preliminar el 2018 i presentat novament aquest any davant el Parlament, en el qual es proposava la deportació de familiars de palestins que hagin dut a terme atacs contra israelians.