Ja fa més d’una dècada que en una operació aprovada per Barack Obama es va assassinar al Pakistan Osama bin Laden, però per primera vegada des de l’11-S els EUA arriben a l’aniversari sense estar en guerra a l’Afganistan, sense tropes desplegades sobre el terreny on l’Administració de George Bush va llançar la primera de les conteses de venjança, que com després a l’Iraq va evolucionar cap a la polèmica i fallida missió de la «construcció de nacions» que ara Joe Biden ha promès abandonar. I la recent i caòtica retirada de l’Afganistan ha fet que al record dels atemptats se sumi una reflexió inèdita i intensa sobre el punt d’inflexió que va marcar aquell dia. També sobre l’era que va obrir, una en què alguns veuen l’enfonsament definitiu dels EUA com la «nació indispensable» de la qual el 1998 en parlava Madeleine Albright.
Washington va realitzar un redisseny de la seva política aprofitant la unitat i el fervor patriota amb què polítics i ciutadans van respondre a l’atac. Va ser una unitat que no s’havia vist en les tres dècades anteriors en un país que viu radicalment polaritzat en termes polítics, socials, de raça, identitat, davant la pandèmia o l’emergència climàtica.
Tres dies després d’aquell 11-S, amb l’únic vot en contra de la demòcrata Barbara Lee, el Congrés va aprovar l’autorització d’ús de la Força Militar que es faria servir per perseguir Al-Qaeda i els talibans i obriria les portes a l’amorfa « guerra contra el terror». A l’any següent arribaria una altra autorització similar per justificar, amb mentides, la guerra a l’Iraq.
Fa només uns dies, sota la pressió de familiars de víctimes dels atemptats que amenaçaven de boicotejar la presència de Biden avui en els actes oficials, el president va donar instruccions que es facin públics documents de l’FBI que exploren el paper mai aclarit que va poder jugar en els atemptats l’Aràbia Saudita, d’on eren 15 dels 19 terroristes i Bin Laden.
Les operacions militaristes han deixat, segons les dades de l’Institut Watson de la Universitat de Brown, un milió de morts directes per violència de guerra, incloent prop de 400.000 civils, i 38 milions de refugiats. Però la seva herència tòxica va més enllà: sota el suposat objectiu d’«alliberar el món del mal» que va marcar Bush es van cometre violacions flagrants dels més bàsics principis morals i legals de la tortura a Guantánamo.
A l’empara del l’11-S es va transformar també radicalment la política nacional. Sis setmanes després s’aprovava la Llei Patriota, sota la qual es va realitzar la major reorganització del Govern des de 1947. Van néixer el Departament de Seguretat Nacional i agències com ICE, que van elevar i van radicalitzar les polítiques frontereres i d’immigració. Es va crear, així mateix, un estat de vigilància i espionatge que ha donat brutals cops a la privacitat i els drets civils.
De l’11-S a Trump
En aquest aniversari molts estableixen una línia directa entre els atemptats i la turbulenta presidència de Donald Trump i els seus duradors efectes. El republicà va declarar «l’Islam ens odia» i en arribar a la Casa Blanca va impulsar un veto a l’entrada d’immigrants de països de majories musulmanes. Amb ell va rebre carta blanca la mateixa islamofòbia que es va desencadenar després de l’11-S, quan els musulmans no només van ser perseguits socialment sinó també assetjats amb programes oficials com el d’espionatge que va autoritzar des de l’alcaldia novaiorquesa Michael Bloomberg.
La permissivitat i fins i tot el suport que Trump va mostrar durant el seu mandat cap a l’extrema dreta i els supremacistes blancs ha tingut conseqüències que obliguen a replantejar ara qui és l’enemic. L’amenaça del terrorisme islàmic no ha desaparegut dels EUA, però 41 dels 42 assassinats extremistes de 2019 i 16 dels 17 de 2020 van ser comesos per l’extrema dreta, segons la Lliga Antidifamació. I quan el 6 de gener es va produir l’assalt al Capitoli, els seguidors de Trump van donar al cor del poder polític el cop que no van aconseguir consumar l’11-S de fa 20 anys els terroristes que pretenien estavellar allà el vol 93. «Els Estats Units van llançar una croada global de mala fe per a instal·lar democràcia al món musulmà i hem acabat amb la nostra pròpia democràcia feta miques», va escriure la columnista de The New York Times Michelle Goldberg.
Sense marxa enrere
Avui, el cerimoniós record tornarà a prendre el paper protagonista, però el canvi al país és evident i sense marxa enrere. Com assenyala en una entrevista Stephen Wertheim, de Carnegie Endowment for International Peace, «queda molt poca gent ara que defensi la forma en què els EUA van reaccionar a l’11-S». El descontentament amb les guerres de l’Iraq i l’Afganistan va ser, segons la seva opinió, «una important raó de l’elecció d’Obama el 2008 i Trump el 2016». I ara no falten crítiques a la forma en què Biden ha executat la retirada de l’Afganistan, però el demòcrata ha acabat sent qui ha satisfet la societat nord-americana, que «es va expressar contra les guerres llançades després de l’11-S més ràpid que els polítics».
«Fa dues dècades hi va haver dues coses que la majoria de nord-americans van creure i que els seus líders els van dir que creguessin; una, que els EUA caçarien els terroristes i farien molt més. Dos, que el país s’uniria», prossegueix Wertheim. «El país havia trobat un objectiu i una font d’unitat i avui està clar que aquelles fantasies reconfortants eren fantasies. Avui l’única font d’unitat per als polítics és tenir una política exterior més disciplinada i continguda i concentrar-se en les necessitats del país».
