Deu anys després del dijous 20 d’octubre de 2011, el dia en què ETA va anunciar el seu final, Paqui Hernández segueix veient el mateix buit negre i inexplicable en l’assassinat del seu marit. «Ja són a les institucions. Per a això van matar tanta gent? No podien haver arribat igualment sense matar?», es pregunta. Per això, davant d’aquest desè aniversari del comunicat final de la banda no sent «res». Com a molt, la constatació que ja no maten els pistolers és el seu únic motiu d’alegria.

Rubén Múgica, al costat del retrat del seu pare Fernando, assassinat per ETA. | JOSE LUIS ROCA

La vídua de l’inspector Eduardo Puelles, cap del Grup de Seguiment de la Policia Nacional a Biscaia, l’últim agent assassinat per ETA a territori basc, verbalitza a Bilbao amb una sola paraula l’absència de significat que li veu a aquest aniversari. En el seu passeig amb El Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona, passa per davant la seu de la Policia a Bilbao. A l’entrada, una enorme placa de marbre alinea els 114 noms d’agents que es va emportar el terrorisme a Euskadi. Puelles passava cada dia per davant d’aquesta placa, fins que el seu nom va acabar en ella.

La batalla per la memòria segueix oberta després de 10 anys sense ETA

«No espero que passi res aquest aniversari respecte l’any novè o l’any onze. L’evolució serà generacional. El dany produït tants anys, en tantes generacions, tindrà impacte molt de temps», resumeix a Vitòria el psicòleg Ángel Altuna, a qui la banda va arrabassar el seu pare, també policia, el 6 de setembre de 1980.

«És només el record de l’escenificació de com es va camuflar el fracàs absolut d’ETA després de 40 anys. Quaranta anys d’assassinats, 40 anys de persecució, per no aconseguir ni un sol dels seus objectius i anunciar un dia que ho deixaven», sentencia a Sant Sebastià Rubén Múgica, advocat i fill del lletrat Fernando Múgica Herzog, tirotejat el 6 de febrer de 1996.

El 20 de juny de 2009, sobre la monumental escala de l’Ajuntament de Bilbao, 24 hores després que matessin el seu marit a Arrigorriaga amb una bomba enganxada sota el seu cotxe, Paqui va sol·licitar parlar després dels polítics. «Jo vull dir alguna cosa». I com en un drama grec, acompanyada pels seus dos fills, va clamar a ETA davant una multitud: «No aconseguireu res més!».

Des de llavors li dóna doloroses voltes a la idea que potser Eduardo podia haver escapat de les flames que van devorar el seu cotxe si hagués portat la finestreta baixada. A això li dóna voltes, i també al fet que algun veí va avisar els botxins. «El dia abans li van posar matrícules noves al cotxe del meu marit. Algú el va veure arribar i va avisar -especula-. Qui el va delatar viu al nostre barri».

En aquest any deu postETA hi ha a Espanya una coexistència política amb el món hereu de l’entorn de l’organització, però a Euskadi és una proximitat asfixiant per a les seves víctimes. «Sempre hi ha algun animal que t’insulta pel carrer, encara avui, però no passa ja amb la freqüència de fa anys», constata Múgica.

Àngel Altuna evita tornar a Erentxun, el poblet alabès de la seva mare, en el qual, sospita, un dels seus escassos veïns va avisar el pistoler que va matar el seu pare a la revetlla. La coexistència, en la seva opinió, no ha derivat «ni sembla que hagi de derivar» en convivència.

Un tema «incòmode»

«En els grups d’amics el tema de les víctimes avui és incòmode: posa la gent davant el que ha passat en aquest país», explica a Vitòria Eduardo Mateo Santamaría, politòleg que es va comprometre quan ETA va matar Fernando Buesa i el seu escorta, el 22 de febrer del 2000; ara és dirigent de la fundació que recorda el socialista alabès. De l’aniversari valora Mateo que «no existeix ja l’amenaça, però com a societat ens queda molt: hi ha gent que vol passar pàgina ràpid, sense llegir el llibre abans».

«Si jo pogués parlar amb el meu pare, li diria que un dels seus assassins, Valentín Lasarte, es passeja per Sant Sebastià», diu indignat Rubén Múgica. De vegades, les víctimes vives entaulen xerrada mental amb els seus morts. Múgica li comenta al pare el que denuncia com a «traïció política» dels seus excompanys del PSOE «i d’altres forces de l’esquerra».

«És rotundament fals que ETA estigui derrotada -considera Consuelo Ordóñez, la germana de Gregorio-. ETA va aconseguir un compromís del Govern quan estava més afeblida que mai. La seva derrota s’hauria aconseguit simplement aplicant l’Estat de Dret».