El d’ahir era un dia per celebrar. Una dècada enrere, tres encaputxats van anunciar en un vídeo que ETA posava fi a 43 anys de terrorisme en què va assassinar 829 persones. ETA claudicava. Pistoles, segrestos, extorsions i amenaces quedaven enrere. José Luis Rodríguez Zapatero, president del Govern en aquell moment, va fer una breu intervenció a la Moncloa en què va atribuir la derrota a l’esforç de les forces de seguretat, la col·laboració internacional (amb menció concreta a França), a la unitat dels partits, a la societat espanyola i, abans de res, va destacar, a la feina «de cada un dels successius governs democràtics i els seus presidents». A la sessió de control al Govern, Pedro Sánchez va voler recordar aquest èxit global de l’Estat sobre els etarres per demanar al PP que assumeixi d’una vegada que la «victòria» també va ser seva i deixi d’«utilitzar» el terrorisme per fer oposició. Els diputats van arribar a la tradicional sessió de control després de saber, gràcies a una exclusiva a El Correo, que Arnaldo Otegi, en un acte amb militants a Eibar dilluns, va defensar el suport a Sánchez al Congrés amb aquesta frase: «tenim 200 presos a la presó i si per treure’ls cal votar a favor dels pressupostos, doncs votem».

El líder de l’oposició, Pablo Casado, li va preguntar directament al president del Govern si posarà en llibertat «200 presos per aprovar els pressupostos». «La meva resposta a la seva pregunta és un ‘no’ rotund, un ‘no’ rotund», va repetir Sánchez, que va considerar necessari respondre Otegi des de l’hemicicle davant la gravetat de l’afirmació. El cap de l’executiu no va voler entrar en el moll dels comptes i va dir a l’hemicicle, amb els diputats de Bildu en els seus escons, quina és la realitat: el PSOE no necessita els cinc parlamentaris abertzales per tirar endavant els pressupostos. És una llei que només necessita majoria simple (més «sís» que «nos») i els 120 diputats socialistes tenen una suma més o menys fàcil amb Podem (35), ERC (13), PNB (6), Més País (3) i Terol Existeix (1). El suport dels republicans és el més delicat de tots, però, a hores d’ara, l’executiu considera que té marge de maniobra sobretot amb la llei de l’audiovisual, fonamental per a Pere Aragonès.

Sí que ho va fer sense càmeres, al pati, un membre del Consell de Ministres clau en aquest assumpte. Sense voler ser citat, va ser contundent: «Que no ens votin els pressupostos», va afirmar abans de destacar que la política penitenciària no ha estat mai ni ho serà part de la negociació dels comptes. A més, va negar que Bildu hagi plantejat alguna vegada aquesta petició en les converses amb el Govern. Al PSOE li surten els números al Congrés i el desgast que Bildu aparegui sovint com a «soci fix» és enorme perquè ofereix als de Casado la possibilitat de parlar dels seus «pactes» amb els «bilduetarres», un terme que fa referència a que la formació independentista és l’hereva de la il·legalitzada Batasuna. No obstant això, per a sorpresa de molts dels seus propis diputats, el líder del PP no va ser ahir tan contundent com en altres ocasions amb aquest assumpte. Li van pesar la transcendència de l’aniversari de la fi d’ETA i la nova etapa de diàleg que s’ha estrenat amb el Govern per renovar els òrgans constitucionals.

Sense Pablo Iglesias ja al Govern i amb Sánchez prenent decisions per moderar la seva imatge (el tarannà dels ministres que va nomenar al juliol, els portaveus que ha triat per al PSOE i al Congrés, el seu major contacte amb el carrer...), la part socialista de l’executiu, per ara en privat, té més marge per marcar una mica de distància amb Otegi. A la Moncloa encara recorden quan, l’any passat, Iglesias va aplaudir gairebé de forma simultània l’anunci del polític basc que Bildu avalaria els pressupostos. Una altra cosa és el grup parlamentari, amb el qual el PSOE creu que pot arribar a alguns acords. Dimarts, sense anar més lluny, va aconseguir un per millorar l’anomenat «escut social» i prorrogar diverses mesures, entre d’altres la suspensió dels desnonaments i els talls de subministrament als col·lectius vulnerables.