Vicent Sanchis va ser el meu director a l’Avui durant sis anys. Mai no he pogut escriure amb tanta llibertat, ni forçant tant els límits de la llibertat com en aquella època. Però ni tan sols llavors arribaren a veure la llum tots els articles ni totes les frases que enviava. No vaig pensar ni dir mai que fos censura. La meva llibertat d’expressió havia de ser compatible -perquè sinó, no hauria existit- amb la llibertat del director i de l’empresa per publicar o no publicar el que els semblés oportú.
Durant aquells anys vaig escriure molt més dur i salvatge que qualsevol brometa que Jair Domínguez o el tal Peyu puguin ni tan sols imaginar. També era més valent, i més quirúrgic, i si havia de parlar de sexe, que ho feia, i molt, era més descarnat i més obscè que aquests covards que només ataquen els qui saben que no es podran defensar. D’entre els molts retrets que a Vicent Sanchis -com a tothom- se li poden fer, no hi ha el de ser un censor; i la defensa que al llarg de la seva trajectòria personal i professional ha fet de la llibertat, i dels espais de llibertat perquè hi creixéssim els altres, així ho acredita.
Si jo vaig tenir més llibertat és perquè me la vaig guanyar escrivint bé, amb molt d’esforç i molt de talent. El talent és important, cal dir-ho. Per a mi, per descomptat. Però també quan no en tens i vols fer la paròdia de l’artista. Els articles es justifiquen pel talent, no per la llibertat, i la qualitat dels meus articles sobrepassava els prejudicis i les quadrícules, i d’aquella llibertat que jo vaig lluitar, i el Vicent va concedir, se n’han beneficiat, passats els anys, tots els articulistes catalans.
Mamades, als meus articles, en van sortir moltes, i amb molta més mala llet que aquesta quincalleria d’anar a insultar la reina i la seva filla. Jo vaig ser un bèstia, però la meva llibertat era el meu honor i procurava no arrossegar-la com aquests pallassos de fira ambulant que miren de guanyar amb vulgaritat el que no poden aconseguir amb el geni. El gag que TV3 no ha emès és molt més degradant per a qualsevol que l’emeti que per a la monarquia.
Al final, tot i com sempre és una qüestió de dignitat i els drets de la literatura són els drets de la intel·ligència. Amb Vicent Sanchis pots estar-hi d’acord o discrepar-hi, però la seva trajectòria s’ha basat en la seva idea de llibertat. Cada mitjà de comunicació té no només el dret, sinó el deure, de posar els seus límits. La llibertat no pot existir sense la responsabilitat. Ni Jair Domínguez ni Peyu tenen nivell intel·lectual ni creatiu per poder parlar de censura, i el que ha fet Sanchis amb el seu gag és aïllar-lo com fan els cuidadors del zoològic quan de sobte un mico es posa agressiu amb la resta de la colla.
La censura existeix, però és un assumpte molt més seriós i dedicat a persones molt més valuoses. El que en tot cas se li podria retreure al Vicent és que tingui gent tan baixa a la graella de la seva televisió, però suposo que aquest retret deixarà de tenir sentit d’aquí a menys d’una setmana. Va haver-hi uns anys que, en un diari molt petit i amb una economia de subsistència, alguns ens vam creure aquest país i la seva llibertat, i ho vam defensar amb la qualitat i amb la vida, amb una força i una llum que l’inevitable destí tràgic dels catalans no va saber què fer-ne i vam convertir Catalunya i Barcelona en aquest desolador circ de personatges grotescos i desfets, des de Pilar Rahola, Pepe Antich o Xevi Xirgo fins a aquest parell de pinxos. La derrota no ha estat casualitat. Ens l’hem treballada.
Jair Domínguez i Peyu parlant de llibertat d’expressió són el client d’un bordell reclamant amor. Fins que no millorem els materials, les cases ens cauran sempre.
