«Si us plau, que Déu no ens retorni mai a aquest forat que és Algèria». Abdu Bassem (noms ficticis) estaven disposats a arriscar la vida per escapar del futur que els espera al seu país natal. I encara que sabien que no seria fàcil, mai s'haguessin imaginat el malson en el qual es convertiria el seu somiat viatge. El passat 27 de setembre, els joves es van acomiadar dels seus familiars i es van embarcar al costat d'altres 15 migrants en una pastera que partiria en direcció a la terra promesa: Europa. «Van ser dies molt difícils. No li ho desitjo a ningú. Si em retornessin al meu país, no tornaria a fer-ho», assegura un dels dos joves algerians. La seva pastera va naufragar a uns 120 quilòmetres d'Espanya. Catorze d'ells van ser rescatats el 4 d'octubre; la mar va engolir als altres tres, als quals no va ser possible localitzar.

El programa Zoom, d'IB3, va aconseguir contactar amb dos dels catorze nàufrags i va recollir el seu punyent testimoni en un capítol que es va emetre aquest dissabte i que pròximament es podrà veure a 'IB3 A la Carta'. En paraules a l'ens públic, els joves expliquen que van haver de passar 11 dies a la deriva a la bassa sense provisions: «La teva vida en mans de Déu, sense menjar ni beguda durant onze dies. Imagina't. Bevíem aigua del mar, i pescàvem peixos com podíem», recorda Abdu.

Quan van veure terra, dos d'ells es van llançar al mar per anar a buscar ajuda. No van tornar. Unes nou hores després, dos migrants més es van desesperar i van saltar de la barca per buscar alguna solució. Pocs metres més enllà, van començar a ofegar-se i demanar ajuda. «Vaig anar a auxiliar-los, i un d'ells em va dir 'no puc'. Jo li vaig dir 'si t'enfonses, m'enfonso amb tu'. I el que menys s'esperava morir, va morir», explica Bassem, abatut: «Hauria preferit morir jo. Ho juro». Tot es va torçar. El que havia de ser un viatge «fàcil i ràpid», d'unes 20 hores, es va convertir en una veritable lluita per continuar amb vida: «Cada vegada que anàvem a dormir, sentíem que estàvem a punt de morir. Tots ens vam tornar religiosos, vam començar a suplicar i resar», expliquen els algerians.

«Gràcies a Déu, poc després ens van rescatar. Però encara sentim la sal de l'aigua a la nostra pell, estem en xoc i marejats». Els joves van partir cap a Barcelona quan els van deixar en llibertat. En el vaixell cap a la Península, Abdu va aconseguir un mòbil per trucar al seu pare i tranquil·litzar-lo: «Estem bé, pare. Però m'he quedat sense telèfon, li ha entrat aigua. Hem estat onze dies al mar. El que ens va portar ens ha estafat. Però el més important; fes-li un petó a la mare», diu el jove. A l'altre costat de la videotrucada, el seu pare insisteix a recordar-li que es cuidi i que treballi molt. Abdu, igual que Bassem, tenen els mateixos somnis que qualsevol altre jove: tenir un cotxe, una casa, casar-se o formar una família. Però això, al seu país, és una utopia. «Ens carreguem de coratge i vam venir perquè no hi ha una altra alternativa», diu Bassem.

El seu company Abdu assegura que «Algèria sencera pensa en l'exili»: «Parla amb qualsevol jove, t'explicarà que està estalviant per anar-se'n. Jo prefereixo que em mengin els peixos abans que els cucs en aquell lloc». El futur amb el qual somien aquests dos migrants a Europa no és un altre que el de trobar una ocupació i construir una nova vida. «Et juro que tinc moltes ganes de treballar. Sóc una persona honesta i creient», diu Bassem. Quan la barca en la qual viatjaven es va quedar sense combustible, van entendre que el preu del desitjat exili podria arribar a costar-los la vida. El malson no només es viu en la pastera: «Vaig arribar a pensar que estava mort. Hem estat vuit dies sense gairebé dormir o menjar, la seva mare s'ha posat malalta», relata el pare d'Abdu, que va viure més d'una setmana sense saber res del seu fill, amb el cor en un puny i l'esperança posada en la seva fe religiosa. Així i tot, tot val la pena per escapar de l'infern. O, almenys, intentar-ho: «No ens queda una altra. A Algèria, si no tens diners no vals per res. Allà no tenim cap oportunitat».