Les expectatives de qui busqui revelacions d’alta graduació política a l’autobiografia de Gabriel Escarrer Juliá es veuran defraudades. Es necessitarà un llibre titulat Su Vida en lloc de Mi Vida per traçar un mapa més sucós d’una de les aventures empresarials més grans. Tot i això, l’única peripècia que escapa al sedàs posseeix un valor històric. El fundador del grup Meliá va ser l’ambaixador secret d’Aznar davant de Fidel Castro, per sobre de qualsevol titulació o designació oficial. L’hoteler va fer aquesta tasca d’intermediació d’alta tensió durant l’any i mig en què es van interrompre les relacions diplomàtiques entre Espanya i Cuba, a més d’intervenir a instàncies de Joan Carles I i del seu president. El lapse cobert pel mallorquí s’estén entre l’octubre del 1996 i l’abril del 1998.

El capítol consagrat a Cuba a les memòries d’Escarrer s’obre amb un apostòlic «El turisme, la indústria de la pau», rematat per una cita de Pius XII. El desembarcament del mallorquí a «la perla del Carib», un altre tòpic molt present al llibre, va tenir lloc a finals dels vuitanta amb Felipe González establert a La Moncloa. El primer viatge a Europa del dictador cubà des de la revolució estava motivat per una trobada amb el president del Govern socialista. Tot i això, la lluna de mel hispanocubana que afavoria la implantació de Sol Meliá es va trencar amb l’arribada d’Aznar al poder. La primera legislatura del PP a La Moncloa va coincidir amb la promulgació per l’Administració Clinton i també el 1996 de la llei Helms-Burton, tan exigent amb el bloqueig a Cuba que prevenia fins i tot l’ingrés de la família Escarrer als Estats Units. D’acord amb la passió nord-americana que tants maldecaps li proporcionaria després del canvi de segle, Aznar es va sumar entusiasta a capitanejar l’anticastrisme europeu. L’Havana va negar el plàcet com a ambaixador espanyol al gironí Josep Coderch, amb una trajectòria política ucedista. La inevitable ruptura diplomàtica va atorgar un paper inèdit i ara revelat a Gabriel Escarrer, a qui Castro anomenava en la intimitat «Escarré».

En tercera persona

Tret del pròleg i l’epíleg de Mi Vida, l’autobiografia està narrada en tercera persona, ja que consta l’autoria d’Isabel Durán. Amb aquest ell majestàtic, el llibre detalla que «Gabriel Escarrer va ser l’interlocutor vàlid per estendre ponts entre el comandant i el Govern de José María Aznar». L’hoteler eleva a continuació la importància de la seva tasca. «De comú acord amb el Rei i el cap de l’executiu, l’empresari havia de fer de nexe d’unió entre els dos països». La vinyeta dibuixaria un empresari amb el seu cos estirat fins al desconjuntament, mentre intenta que no fructifiqui el distanciament entre la metròpoli i l’antiga colònia, per «intentar buscar solucions als molts problemes que hi havia».

La revelació del paper central jugat per Escarrer en la política espanyola, i que el col·locaria a l’alçada diplomàtica del seu llavors ministre d’Exteriors i col·lega Abel Matutes, l’obliga a desfer-se de la tercera persona per prendre la paraula en el seu propi llibre: «Es va acordar entre Sa Majestat i Aznar que a través meu es mantindria un canal per transmetre’ls la problemàtica existent entre els dos països i buscar solucions als problemes nous que poguessin sorgir». Per tal de fonamentar el protocol de la seva tasca, l’hoteler revela que cada mes i mig es personava a La Moncloa per informar el president del Govern sobre la temperatura d’unes relacions en teoria inexistents.

Fidel Castro va ser el millor venedor amb què va ensopegar Escarrer en la seva dilatada trajectòria, però el mallorquí va acabar per imposar els seus dots de comercial, la humil categoria en què inscriu orgullós els seus èxits turístics. La fascinació mútua va aplanar l’únic episodi de la rebotiga política, al llarg de la creació d’un imperi, que el mallorquí permet entreveure a la seva autobiografia: «En primera persona, va ser summament interessant i valuosa l’experiència adquirida en aquest període, en què es van poder resoldre força qüestions de la relació entre els dos països. i crec sincerament que el meu paper va ser positiu, ja que em va permetre servir el meu país». L’aventura tindria una rematada irònica, perquè el nou ambaixador ara oficial de Madrid davant l’Havana seria un altre mallorquí, Eduardo Junco Bonet.

Un apunt novel·lesc portaria a la conclusió que Escarrer va oscil·lar a Cuba en la frontera entre la diplomàcia i l’espionatge. L’hoteler torna al mutisme a l’hora d’especificar quines són les missions concretes que va resoldre en compliment de la petició del Rei i d’Aznar. Més d’un espanyol tindria la sorpresa que Castro consultava amb Sol Meliá l’autorització de qualsevol inversió procedent d’Espanya, amb l’hotelera en disposició de funcions executives. Potser el mallorquí es queda curt en descriure la complicitat establerta gràcies a la seva relació fraternal amb Castro, que l’impulsava a respectar la dictadura fidel al marxisme caribeny del «comandant» a la seva illa d’adopció, mentre que rebutjava qualsevol vel·leïtat esquerrana per edulcorada que fos a la seva illa natal.