Un acudit circulava la primavera passada pel barri polític de Berlín: «Olaf Scholz serà el proper canceller federal», deien fora i dins del seu partit per mofar-se de les possibilitats reals que tenia el candidat socialdemòcrata de succeir Angela Merkel. Aquells dies, la intenció de vot del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) llanguia al voltant del 15%, a 10 punts de distància de la unió conservadora de la CDU-CSU i fins i tot darrere dels Verds. Tot just vuit mesos després, aquella broma està a molt pocs dies de convertir-se en realitat.

Dimecres que ve, el Bundestag posarà fi a l’era Merkel i investirà Scholz com a canceller. Ho farà amb els 416 diputats -d’un total de 736- que sumen l’SPD, Els Verds i els liberals de l’FDP. L’acord de la primera coalició semàfor és la base per a aquest inèdit executiu que liderarà una figura grisa, avorrida, tenaç i sistemàtica com l’exalcade governador d’Hamburg, ministre federal de Finances i vicecanceller en funcions. El «principi Scholz», com en diu el biògraf Lars Haider, està a punt de prendre les regnes d’Alemanya.

«Dues cites serveixen per descriure l’anomenat ‘principi Scholz’», explica el periodista i escriptor. «La primera és: ‘Qui m’encarregui lideratge, ho tindrà’.» Traduït, significa: qui m’esculli, tindrà exactament el que ja ha experimentat els darrers anys; és a dir, un polític sobri, realista i analític que diu allò que fa i fa allò que diu. La segona cita és: «No et queixis mai, mai et justifiquis». Aquestes són les dues màximes de la política», explica Haider.

El periodista, l’autor d’Olaf Scholz. El camí cap al poder, biografia del futur canceller alemany que sortirà publicada el pròxim 9 de desembre. Haider, que va seguir durant anys el polític socialdemòcrata, descriu quin ha estat el mètode per assolir el poder del fins fa pocs mesos improbable canceller: esperar el seu moment, persistir malgrat les caigudes i créixer a l’ombra de la cancellera sortint Merkel.

Quan el 2018 va deixar el govern regional del seu Hamburg natal per assumir la vicecancelleria i la cartera de Finances al quart gabinet de Merkel, gairebé ningú comptava que podria acabar succeint a la política democristiana. Ni tan sols el cercle d’amistats i assessors més proper s’ho creia, comparteix Haider.

L’arribada de Scholz al poder és, d’alguna manera, la victòria del conservadorisme: els alemanys, escèptics amb els canvis bruscs, s’han estimat més apostar per la continuïtat amb un polític que coneixen i que ha compartit gabinet amb Merkel. De fet, el biògraf del pròxim canceller socialdemòcrata veu paral·lelismes entre les dues figures: «Són persones analítiques, que volen comprendre les coses, tranquil·les, prudents, poc emocionals. Tot i no ser grans oradors, estan segures de si mateixes i del seu poder», diu Haider. I afegeix: «Tots dos són outsiders dins dels seus respectius partits».

A l’espera de saber els noms definitius dels ministres i les ministres del primer gabinet Scholz, el tripartit social-eco-liberal repartirà les carteres de la manera següent: el soci major, l’SPD, controlarà Treball i Afers Socials, Interior, Defensa , Foment, Sanitat i Cooperació Econòmica i Desenvolupament.

Humbertus Heil repetirà probablement al capdavant de la cartera de Treball, mentre queda per saber sobre qui recaurà el Ministeri de Sanitat, fonamental en un moment en què la gestió de la pandèmia constrenya -amb assumptes oberts com una possible vacunació obligatòria i un millor finançament hospitalari -.