Setze són molts anys de govern en un país. També per canviar-lo. Angela Merkel ha deixat enrere més de tres lustres al capdavant d’Alemanya, i així, l’eterna cancellera posa fi a una era transcendental per a la història de la Unió Europea (UE) i de la seva locomotora. Aquestes són les principals característiques del seu mandat.

Una «bèstia» política

El 2005, quan Angela Merkel es va imposar per sorpresa al llavors canceller Gerhard Schröder per arrabassar-li el timó d’Alemanya, Twitter no existia, Wikileaks no havia destapat les vergonyes dels EUA i Saddam Hussein encara vivia. Aquestes tres dades contextualitzen la longevitat política de la líder alemanya, inaudita en la classe dirigent de les grans potències mundials. En els seus 16 anys de mandat, Merkel ha sobreviscut tres presidents d’Espanya, quatre dels EUA i França, cinc primers ministres del Regne Unit i fins a set d’Itàlia i vuit del Japó.

Popularitat sense rival

Res no és més preuat i difícil per a un polític que tenir el suport dels seus conciutadans. Merkel ha aconseguit una cosa encara més impactant: mantenir unes elevades quotes de popularitat fins i tot enmig de tota mena de crisis i turbulències. En gairebé dues dècades, la confiança dels alemanys en la cancellera ha oscil·lat entre el 85%, assolida el 2007, i el 68%, mínim que va registrar el 2018. Aquesta popularitat persisteix a escala internacional, especialment a països com el Regne Unit, Canadà, Espanya i Austràlia. Grècia, on l’austeritat alemanya va fracturar l’estat social, és el país que en desconfia més, amb només una visió favorable del 30%.

Producte interior brut

Sota el lideratge de Merkel, Alemanya ha accentuat la condició de locomotora europea. La quarta economia mundial ha disparat el seu producte interior brut els últims anys per sobre del que han fet els veïns. Els únics anys en què ha registrat una reculada han estat el 2009 i el 2020, després de l’impacte de la crisi financera global i de la pandèmia.

Exportació/importació

Aquest èxit econòmic no es pot entendre sense el nacionalisme exportador practicat per Alemanya sota el mandat de Merkel. El sector automobilístic, la indústria elèctrica, la química i la fabricació de maquinària han impulsat un model productiu que ha permès al país encadenar successius superàvits i mantenir la dogmàtica política de dèficit zero. Tot i això, aquesta estratègia exportadora ha estat titllada d’«inacceptable» pels Estats Units de Trump, però també per aliats més propers com França o Itàlia, ja que ha violat reiteradament la normativa europea i suposa un escenari de competitivitat desigual per als seus veïns.

L’atur, a ratlla

En una Europa colpejada per la crisi econòmica, un llarg període de recessió i una pandèmia que va paralitzar els engranatges, Alemanya ha despuntat per aconseguir mantenir la desocupació a ratlla. Mentre que la manca d’ocupació s’ha accentuat i enquistat al sud europeu, la potència econòmica s’ha mantingut estable entre els països amb xifres més baixes. No obstant això, aquest èxit es deu en part a una cara més fosca: la proliferació de minijobs, llocs de treball a temps parcial que han accelerat una precarització laboral.

Risc de pobresa o exclusió

Fent cas a les dades macroeconòmiques, Alemanya és un país ric. Tot i això, moltes altres xifres apunten que el seu model de creixement accentua una polarització dels salaris que eixampla la bretxa de desigualtat social. Així, el risc de caure en la pobresa o l’exclusió social ha anat creixent de mica en mica, afectant jubilats que, davant dels desequilibris en les seves pensions, necessiten recórrer cada cop més a llocs de treball parcials per poder seguir endavant.

Migració

La transformació d’Alemanya durant l’era Merkel també s’ha fet notar a les entrades i sortides de població migrant, una tendència que, com a la resta d’Europa, es va disparar dràsticament el 2015 amb la crisi dels refugiats.

Salari mitjà anual

Mentre que a altres països els salaris han estat congelats durant anys malgrat la creixent inflació, a Alemanya s’ha apostat per un augment gradual del salari mitjà. Olaf Scholz augmentarà el salari mínim als dotze euros per hora.