En la seva populista campanya per a l’alcaldia de Nova York el 2013, la promesa central del demòcrata Bill de Blasio va ser afrontar la colossal bretxa de desigualtats entre rics i pobres en una ciutat de 8,8 milions d’habitants i, després dels 12 anys del milmilionari Michael Bloomberg com a alcalde, acabar amb «la història de dues ciutats».

Vuit anys després, complerts dos mandats que s’acaben amb l’arribada del 2022 i a l’espera que el temps determini un llegat marcat per la pandèmia, el que queda és la història de dos alcaldes: el que ha fet realitat diverses de les polítiques progressistes que va prometre i el que, alhora, desperta profundes antipaties, fins i tot entre els seus votants. Com va escriure cruament David Freedlander a la revista New York: «Als votants de Nova York els va agradar el que va fer. Al final, simplement no els agradava ell».

Entre els èxits, el més monumental és l’educació preescolar gratuïta universal per als nens de 4 anys, un model que també ha posat en marxa per als de 3 i que ha donat accés a l’educació primerenca sense cost a gairebé 100.000 menors. El model ha arribat a l’agenda del president, Joe Biden.

En aquest costat hi ha també el De Blasio que va pressionar per aprovar un salari mínim de 15 dòlars per hora, va incloure a la llei baixes pagades per maternitat i malaltia, va crear o va mantenir 200.000 unitats d’habitatge assequible, va ajudar 2,3 milions de novaiorquesos congelant les pujades als lloguers regulats i va donar assistència legal gratuïta perquè inquilins poguessin lluitar contra els desnonaments; també l’alcalde que va crear el programa IDNYC, que va donar una identificació i va obrir les portes a serveis a immigrants i persones sense documents, i sota el mandat del qual la pobresa a Nova York ha caigut del 20,5% el 2013 al 17,9% el 2019.

Però juntament amb les llums de l’agenda progressista implementada en una ciutat que ha vist passar el pressupost dels 70.000 milions de dòlars que tenia Bloomberg als més de 100.000 milions d’aquest any fiscal hi ha igualment ombres. El 70% de les escoles novaiorqueses, segons un estudi del Projecte de Drets Civils d’UCLA publicat a l’estiu, segueixen «intensament segregades» en termes racials i socioeconòmics.

Foment de l’especulació

L’impuls de De Blasio a l’habitatge accessible, segons la Community Service Society, va satisfer les necessitats de menys del 15% dels que estan més en risc de quedar-se sense llar. Els seus nou projectes de requalificació de zones, centrats fins a l’aprovació recent que afecta el Soho i el Noho en barris modestos, han fomentat la gentrificació i l’especulació. I els escàndols i la mala gestió sacsegen l’agència municipal de l’habitatge subvencionat, que acumula una factura de 40.000 milions de dòlars en reparacions pendents i des del 2019 està en mans d’un supervisor federal.

En aquest costat negatiu, a més, hi ha el De Blasio de promeses incomplertes i polèmiques. El seu fracàs més gran, segons ell mateix, és no haver alleujat el problema de les persones sense llar, que s’ha agreujat. El 2018, abans de la pandèmia, més de 63.000 persones depenien del sistema de refugis, un 19% més que el 2014.

Però a més persisteixen els barris sense transport públic ni zones verdes, els problemes a la presó de Rikers, polèmiques per idees com eliminar plans d’educació per a estudiants brillants i el lent avenç de projectes de protecció de la ciutat davant de tempestes i crescudes d’un alcalde que, això sí, ha implementat mesures destacades de lluita contra l’emergència climàtica, com ara la desinversió en combustibles fòssils dels plans de pensions municipals i una llei que obliga a retallar emissions a edificis grans. De Blasio també ha tingut la capacitat d’incomodar tant el poderós departament de policia de Nova York com els que van apostar per les seves promeses de reformar-lo.

Trist espectacle d’egos

Amb el que fins a l’estiu va ser governador de l’estat, el també demòcrata Andrew Cuomo, la relació ha estat de rivalitat i fins i tot d’enemistat, fet que ha tingut conseqüències en accions legislatives i pressupostàries i que va convertir la resposta inicial a la pandèmia en un trist espectacle d’egos.

El desamor cap a De Blasio és també qüestió de pell. Més enllà de les obscures ombres en la recaptació de fons (ha arribat a ser imputat), la seva imatge ha arribat a ser caricaturesca i és ridiculitzat sovint. A New York gent que va treballar amb ell l’ha definit, des de l’anonimat, com a «brutalment desagradable» i «arrogant». Però encara que la seva breu carrera a les primàries demòcrates per a la presidència va ser un daltabaix, batega amb força l’opció que aspiri a dirigir el govern estatal a Albany.

El perseguirà, com ho ha fet a l’alcaldia, el que Juan Manuel Benítez, productor, director i presentador de Pura política al canal NY1, assenyala com el seu «poc carisma» i les seves «pobres dots com a comunicador», una cosa que el mateix De Blasio ha acabat admetent.