Farid, un refugiat afganès que va arribar a Europa fa un parell d’anys, està preocupat per la seva família, per si estaran bé, per si deuen haver menjar alguna cosa aquests dies. Es preocupa perquè en sap poc, perquè amb prou feines aconsegueix parlar amb la seva mare i la seva germana un cop per setmana, però la seva preocupació és diferent de la d’abans. A l’agost, quan els talibans van prendre el poder a l’Afganistan, va entrar en pànic mentre intentava guiar la seva família des de la província de Ghazni a Kabul, on estarien una mica més segurs, pensava Farid, perquè allà hi havia més gent i, encara que els extremistes els estiguessin buscant, tindrien més facilitats per amagar-se. Ara, quatre mesos després de la victòria talibana, aquest pànic s’ha esvaït. La preocupació continua, és clar, però ara s’assembla més a la resignació. «Continuen a Kabul i estan bé. No hi va haver manera que poguessin sortir de l’Afganistan a l’estiu..., però, bé, l’altre dia em van dir que intentaran sortir a la primavera, primer cap a l’Iran i després a Turquia», explica Farid. Ara, a l’hivern, amb la ruta migratòria congelada, és poc el que es pot fer.

El fred que va arribar amb la tardor i que, segons les estimacions, podria arribar a 25 graus sota zero, ha convertit l’Afganistan en una presó gelada per als centenars de milers que volien escapar-se dels talibans. Una presó, a més, que s’acosta a l’abisme. Els números així ho indiquen: segons dades de les Nacions Unides, el 95% dels afganesos que segueixen dins del seu país «no consumeixen prou aliments», 23 milions de persones (55% de la població) afronta nivells extrems de fam i gairebé 9 milions estan en risc de patir fam.

Catàstrofe

Aquesta és una catàstrofe humanitària, ja en present, provocada per la fugida de capitals, la prohibició al Govern talibà d’accedir als fons de l’executiu afganès anterior i la congelació absoluta de tota l’ajuda humanitària internacional cap a l’Afganistan després de la victòria talibana. El 75% del pressupost del govern anterior procedia de l’ajuda internacional. De la nit al dia, aquests diners han desaparegut. «Els talibans no van tenir mai un pla sobre com governarien el país sense l’ajuda exterior. El que està passant actualment és un resultat previsible de la seva decisió a l’estiu de pressionar per aconseguir una victòria militar en comptes d’una transició pactada», escriu l’experta Kate Clark, membre de la Xarxa d’Analistes de l’Afganistan.

De fet, la seva victòria va ser tan ràpida i tan sorprenent que fins i tot va agafar desprevinguts els talibans. Un cop en el poder, el nou executiu està tenint serioses dificultats per governar i prendre decisions, en part per desavinences internes, però també per la pressió internacional. L’accés a l’educació de les dones, per exemple, està restringit, però a mitges. A les ciutats es permet que les joves vagin a escola i universitats, però sempre separades dels homes. A les zones rurals, però, ho tenen prohibit. Els talibans asseguren que és una cosa temporal, però els dubtes són generalitzats: a les regions que el grup controlava abans de la victòria sobre Kabul, les noies més grans de 12 anys ja no podien accedir a l’escola. «No puc donar una data, però aquest problema serà aviat resolt», va dir el portaveu del Govern talibà, Zabihulá Mujahid, al desembre.

Promesa incomplerta

Un cop arribats ja als palaus de Kabul, a finals d’agost, els talibans van fer una promesa. La guerra en què l’Afganistan portava ficada des del 1979 havia acabat. La violència s’acabava. Tornava la pau. La promesa, però, no ha estat complerta, i els nous amos del país han passat de cometre atemptats ells mateixos en les últimes dècades a ser ara policies que els han d’evitar. Qui els executa ara és l’Estat Islàmic (EI), la interpretació del qual de l’islam és tan radical que considera els talibans febles i traïdors. Els últims mesos, els atacs de l’Estat Islàmic contra milicians rivals i civils han estat constants, i els talibans no han pogut fer res per poder evitar-los. De fet, a finals de l’any passat el nou Govern afganès va enviar alguns milers dels seus milicians a la província de Nangarhar, a la frontera amb el Pakistan, on talibans i membres de l’EI lluiten de la mateixa manera que fa uns mesos ho feien els talibans contra els soldats de l’anterior executiu.