Pere Aragonès i Yolanda Díaz van sopar junts dimecres. La vetllada va durar fins ben entrada la nit. Prou temps perquè el president de la Generalitat i la vicepresidenta segona del Govern parlessin de «tot». Des de la taula de diàleg fins a la reforma laboral. Fonts properes a Díaz asseguren que la trobada entre tots dos -la primera d’entitat- va ser «molt positiva», tot i que no va aconseguir convèncer Aragonès que ERC voti sí a la reforma pactada amb patronal i sindicats. El president va insistir ahir que estan «molt lluny» de donar suport a l’acord. Tot i això, es percep un lleuger canvi de to. Fins ara, el portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, no es movia del no. Aragonès va evitar aquesta paraula -el que podria interpretar-se com una porta entreoberta per a una abstenció-, encara que va exposar els recels davant una reforma que veu «insuficient». Recels compartits amb altres socis d’investidura, com ara el PNB, EH Bildu i el BNG, i que es plasmen en cinc exigències principals.

  1. Autorització administrativa dels EROS. Recuperar l’autorització administrativa dels expedients de regulació d’ocupació (ERO) per part de l’autoritat laboral és una de les reivindicacions principals. El PP la va treure amb la seva reforma el 2012 i els republicans la volen ara de tornada. Consisteix en una potestat de l’autoritat laboral pertinent -a Catalunya és el Departament de Treball- per autoritzar o vetar que una empresa faci un acomiadament col·lectiu. Això provocava que, abans del 2012, les empreses haguessin de negociar i obtenir l’acord sindical per efectuar un acomiadament col·lectiu, ja que en cas de desacord les possibilitats que l’autoritat laboral tombés l’expedient eren molt elevades. Això empenyia les indemnitzacions per acomiadament a l’alça i dificultava les deslocalitzacions d’empreses que, malgrat ser viables, podien buscar més beneficis a altres països amb costos laborals menors. Des de la bancada empresarial repliquen que això genera inseguretat jurídica a les empreses, els dificulta fer reestructuracions per reduir costos en cas de crisi i pot enfonsar la productivitat de les companyies en haver-se de carregar amb excedents de plantilla.
  2. Prevalença dels convenis autonòmics sobre els estatals. Tot i que la prevalença dels convenis autonòmics sobre els estatals no és un element heretat de la reforma de Mariano Rajoy, sí que és una ambició dels republicans per reforçar la singularitat del marc de relacions laborals català i augmentar l’autonomia de les seves patronals i sindicats. També és una reivindicació compartida amb el PNB i EH Bildu, atès l’elevat pes que aquests convenis ja tenen a Euskadi. Actualment el sistema de negociació col·lectiva estableix que són els convenis estatals els que predominen sobre la resta i que després s’estructuren via convenis provincials. I que si en un territori concret les patronals i els sindicats més representatius volen negociar un conveni autonòmic propi, han de demanar autorització als seus representants estatals. I hi ha d’haver consens entre la bancada patronal i la sindical, amb risc d’acabar de judicialitzar el conflicte, com ja ha passat fa poc, com és el cas del conveni català de geriatria.
  3. Augmentar les indemnitzacions per acomiadament. L’acomiadament ha estat el gran absent de la reforma laboral acordada entre patronal i sindicats. El Govern no la va voler introduir, tant per divisions internes com pel rebuig frontal dels empresaris. I ERC sí que vol, en la seva carta inicial d’intencions, tocar aquest aspecte. Abans del 2012, els treballadors indefinits acomiadats de manera improcedent rebien una compensació de 45 dies per any treballat, xifra que Rajoy va baixar a 33 dies per any, amb la intenció d’abaratir i facilitar l’acomiadament. A més d’ERC, EH Bildu, Compromís i altres aliats de la majoria de la investidura han reclamat al Govern tocar aquest aspecte, però finalment aquesta carpeta no es va negociar en cap moment durant les converses en el diàleg social.
  4. Salaris de tramitació. Abans de la reforma del PP, si un treballador era acomiadat, denunciava l’empresa i guanyava, la companyia estava obligada a pagar-li el salari que hauria d’haver percebut des que va ser acomiadat fins que un jutge l’ha obligat a readmetre’l. Això rebia el nom de «salaris de tramitació». Això, sumat a la indemnització corresponent, disparava el cost que l’empresa havia d’assumir i incentivava els acords i les conciliacions. «Seria convenient recuperar-los al 100% en el cas dels acomiadaments improcedents», reclama ERC. Actualment, aquest mateix treballador únicament rep la indemnització per cessament, però no el salari que hauria d’haver percebut durant l’impàs entre l’acomiadament, el judici i la sentència.
  5. Subcontractació, modificació substancial de condicions i altres. «La realitat és que el contingut del text que pretenen que s’aprovi a principis de febrer continua validant qüestions publicitades des de sempre com a inacceptables per part d’ERC. Es mantenen els mecanismes de flexibilitat interna suficients per modificar condicions laborals i retallar salaris, encara avui situats per sota del nivell dels del 2008», deia Joan Tardà en un article a El Periódico, del mateix grup que Diari de Girona.