Jugar amb la serp o de la singularitat al tu també

Quan era adolescent portava una cadena amb un jai, una paraula en hebreu que vol dir vida. En una cruïlla de passadís un estudiant de dret que portava una esvàstica a la solapa em va xiuxiuejar: «M’agradaria que xerréssim en un debat». Dialogar amb ell? «El teu símbol significa mort, el meu vida. Hi ha diàleg possible?» -vaig respondre. Després, en el meu nom, en una llista a la porta de la meva aula, cada matí, apareixia una esvàstica dibuixada. No em va sorprendre –no vaig pensar que n’hi hauria– que ningú del meu curs em donés suport, ni tan sols els professors, jo sentia gairebé indiferència. En realitat no vaig tenir por sinó tristesa. Però sabia fins i tot a aquella edat que vivia en un país amb lleis que em protegien.

Anys després, llegint Mihail Sebastian, vaig recordar aquell dia. Ell explica la inutilitat de discutir amb un amic que el va interrogar sobre la qüestió jueva, pensava que quan algú ja té arguments en contra, és inútil debatre. Però també la manca de diàleg és un buit, foscor darrere de la flama. En un midrash, narració del Talmud, s’explica que un estudiós pregunta a un altre: perquè t’esforces contra el malvat si és inútil? I aquest respon que sap que no canviarà, ho fa per no canviar ell. Així que cal trobar l’equilibri entre el deure de dir i la percepció de la impossibilitat, entre allò adequat i allò innecessari.

Potser cal continuar intentant-ho, però el cert és que el perill persisteix. El que és urgent en primer lloc són les lleis i assegurar-nos mecanismes perquè aquestes no es deformin per la deriva de governs autoritaris, com passa ara en alguns països d’Europa.

Des de la meva adolescència a Espanya, com també en temes de drets civils, s’han produït millores i canvis. Avui és comú la reflexió al voltant de la Shoah en pel·lícules i llibres, i sobretot la consciència de la necessitat d’educar, d’assenyalar una data per centrar-ne el record. Des de fa més d’una dècada se celebra a Espanya institucionalment el 27 de gener un acte de memòria on es recorden totes les víctimes del nazisme. També a la Comunitat de Madrid, al costat del centre Sefarad-Israel, per exemple, es fa un curs per a professors sobre la Shoah oferint eines per ensenyar. Aquesta institució també ha donat suport al viatge de centenars de professors espanyols a cursos al Yad Vashem, museu especialitzat en la didàctica de la Shoah. El teatre de creació pròpia al nostre país genera la vivència única que dóna la literatura. Aquests dies acaba de sortir una obra imprescindible i monumental, una impactant recopilació de poemes in nomine Auschwitz de diversos autors sobre l’experiència de la Shoah, de Celan a Carlos Morales del Coso, el seu recopilador.

Mentre per un costat es recorda amb cerimònies, testimonis, llibres i es genera una consciència sobre l’expressió del mal absolut, apareix el temor de governs totalitaris a la narració i la memòria. La Shoah és un esdeveniment en els límits com ho defineix Friedlander, «l’extrema singularitat» del qual «desafia les nostres categories conceptuals i de representació» (Alejandro Bauer). Però en aparèixer la Shoah com a mesura del mal, malgrat la impossibilitat de la seva representació, la seva popularització desafia els límits de la memòria i es produeix un abús comparatiu d’aquest esdeveniment amb diferents conseqüències.

D’una banda, es trenca el sostre d’Auschwitz de què parla Agamben, de vegades es converteix en objecte d’humor. El riure de vegades permet resoldre la tensió davant un conflicte, és una manera d’enfocar i comprendre, però també pot banalitzar, ridiculitzar, humiliar, convertint el dolor en caricatura, una expressió d’odi difamador que col·labora en la seva tergiversació amb els qui mantenen subterràniament l’odi a l’altre. D’altra banda, avui molts personatges, polítics… , volen perjudicar els seus adversaris comparant les seves accions amb la mesura Shoah. Quin és el límit? Com respondre? Aquestes qüestions són les que ens apel·len avui, la forma com els resoldrem també parlarà en el futur sobre qui som.

Aquest mes de gener, com a celebració personal, en record a dos sefardites que vam perdre l’any passat i que van lluitar per la memòria, que van patir la Shoah, Isaac Revah i Anette Cabelli, he volgut manifestar algunes de les meves preocupacions per l’ús de les paraules. Sóc sensible a elles, n’hi ha algunes que ni tan sols vull pronunciar, d’altres que em protegeixen, crec que dir és germinar, allò que pronunciem ens transforma. On condueix el desordre del llenguatge en relació amb la nostra història?

La Shoah és singular, una mostra del costat fosc de la humanitat. L’ús de les paraules relacionades amb aquest esdeveniment pot per assimilació minimitzar-lo com a símbol beneficiant els qui pretenen qüestionar-lo. Posem el cas actual de la paraula negacionista, que també al diccionari amplia el seu significat encara que es va començar a usar com a conseqüència d’anomenar els que negaven la Shoah, tàctica sinistra, amb el propòsit segurament de repetir-la. El seu ús ara s’ajusta a una altra realitat, aquest és un exemple menor, prefereixo no donar espai a altres de més greus. Sí, per tant la Shoah es converteix en límit exemplar, però això fa que alhora per l’ús en disminuïm el significat.

Al gener, quan es recorda aquesta tragèdia, complint el mandat de recordar els que van trobar «una tomba als aires» en paraules d’un vers de Paul Celan, em pregunto com Yehuda Bauer si hem après alguna cosa. I escoltant les veus de l’actualitat tinc molts dubtes. Per això crec fermament en la necessitat de ser responsables del que diem, complir les lleis i castigar el discurs de l’odi. Però no tot és evident. De vegades és simplement discurs irresponsable, broma inútil, comparació desafortunada. Encara que res al territori del llenguatge és innocu. Per a Robert Antelme: «Proporcionàvem a la humanitat despectiva el mitjà de desemmascarar-se completament». Que aquesta humanitat despectiva, a qui se’ls proporciona l’oportunitat de desemmascarar-se, sigui conscient que ho és. Perquè crec fermament en la importància de cada subjecte, també valoro cadascuna de les seves paraules. No es tracta d’invocar un càstig,ni la persecució, es tracta d’educar en la responsabilitat personal, en el valor de les paraules. Només així tindrem una humanitat conscient i no com sembla ser de vegades simplement infantilitzada, col·laboracionista o cruel que juga amb les serps. Perquè la memòria i la celebració no impedeix que el racisme, l’odi a l’altre i l’antisemitisme trobin altres receptacles per mantenir-se. Mentre escric una altra sinagoga ara a Texas és atacada. Paraules també per a aquest advocat amb qui potser m’havia de seure a parlar, potser no tenia arguments, qui sap on és ara. Ni què defensa.