La història és punyent, però no menys real. En començar els anys setanta del segle passat, Hugo Torres es va unir a la guerrilla que intentava treure del poder el dictador nicaragüenc Anastasio Somoza. El jove Torres va participar el 1974 en l’operatiu Desembre Victoriós. Un comando insurgent va segrestar un grup de funcionaris del règim que participaven en una festa a Managua. A canvi, va exigir l’alliberament de diversos presos polítics, entre ells Daniel Ortega, amb qui va fugir després a L’Havana i va participar en la revolució sandinista, el 1979. Gairebé mig segle més tard, Ortega es va convertir en el botxí de l’home que l’havia rescatat. El general retirat Torres va morir dissabte a la presó del Chipote, als 73 anys, on es trobava per la seva condició d’opositor. «Vilipendiat i tractat com un criminal, l’Hugo va morir de tristesa i després de saber que tota la seva vida heroica la trepitjaven aquells pels quals va arriscar la seva vida tantes vegades. Les traïcions són el càncer més dur que pot patir un home íntegre i bo», va dir la poeta i escriptora Gioconda Belli.

«Igual que molts homes i dones, vaig fer el pas endavant, vaig deixar família i estudis a la universitat per sumar el meu esforç personal al d’altres que, com jo, van sentir el rubor de la vergonya en les seves consciències i van dir ja n’hi ha prou d’oprobi, d’ultratges i humiliacions, de crims i lladrocinis; és hora de la dignitat, la justícia, la pàtria», va escriure Torres a les seves memòries Rumbo Norte. Historia de un sobreviviente. Mai no hagués imaginat que no podria sobreviure a l’orteguisme. Va pagar cara la seva dissidència. En conèixer-se el seu decés, el Govern va guardar silenci.

De fet, Torres, el mateix que el 1978 va ser part de l’assalt del Palau Nacional que va possibilitar alliberar un altre grup de detinguts per raons polítiques, entre ells Tomás Borge, s’ha convertit en el primer pres que perd la vida en una presó d’ençà que, l’any passat van ser arrestats 47 persones sota diferents càrrecs.