El primer govern de coalició entre el PP i Vox és un fet a Castella i Lleó. La imatge de l’abraçada entre Alfonso Fernández Mañueco i Juan García-Gallardo, de president a vicepresident, obre un nou escenari en la dreta espanyola i suposa un punt d’inflexió en el panorama polític. El partit de Santiago Abascal tindrà tres conselleries més de 10 i dos llocs a la Mesa de les Corts, inclosa la presidència.

Vox va fer valer el seu pes en una negociació que no acaba bé per al PP, però que allunya l’única línia vermella que de debò tenia Mañueco: repetir les eleccions. Les carteres s’han de concretar, però els populars asseguren que Vox no controlarà àrees de pes. Apunten que Agricultura en podria ser una i neguen que passin a controlar l’àrea d’Educació.

Les negociacions es van allargar fins a l’últim moment. Ja ahir al matí Vox va posar sobre la taula la seva oferta definitiva: l’acord havia de ser un paquet complet de programa de Govern, repartiment de conselleries i el Parlament autonòmic. La «resistència» que posava el PP, asseguren fonts de la cúpula del partit ultra, a concretar el seu paper en el futur govern va obligar a un ultimàtum que els populars van rebutjar la nit prèvia i finalment van acceptar.

L’intercanvi de missatges i trucades va ser continuat en els dies previs. Vox no veia amb bons ulls la negociació paral·lela que el PP va obrir amb Soria Ya! per tancar la Mesa de les Corts. I ho va fer saber a l’equip més proper de Mañueco. Dimecres a la nit, a escasses hores del ple de constitució de les Corts, les converses es van encallar. Per això, el partit d’Abascal va fer pública la seva proposta programàtica (que després es va veure àmpliament reflectida en el pacte definitiu de govern). El PP es comprometia a un acord de legislatura sense tornar a aclarir les butaques de Vox al Govern. Dirigents nacionals propers a Abascal van advertir que tot podia saltar pels aires.

La mirada d’Abascal

Va ser ahir al matí quan els serrells es van tancar. La mirada de satisfacció que va exhibir el líder de Vox al Congrés era un bon reflex dels resultats de la negociació per als seus. La presidència de les Corts i una secretaria (un lloc més del que va aconseguir Cs el 2019) i quatre seients a l’executiu autonòmic: la vicepresidència i tres carteres més que els socis han de distribuir en les pròximes setmanes. L’important era assegurar la seva presència al Govern i la presidència del Parlament. Només tancant aquest paquet asseguraven la investidura del president de la Junta.

I Mañueco va cedir perquè no tenia alternativa. La nit prèvia el seu equip més proper explicava que rebutjaven «l’ultimàtum de Vox» i que no cedirien en tot. En el PP castellanolleonès tenien assumit el govern de coalició des de la nit electoral. Tot i els intents per traslladar que buscarien un executiu en solitari i la insistència de la direcció de Pablo Casado i Teodoro García Egea per evitar lligar-se a Vox, els més fidels a Mañueco reconeixien que amb l’aritmètica del 13 de febrer no hi havia cap altre camí.

Per això alguns dirigents critiquen l’estratègia seguida per la direcció nacional. Entenen que si estaven «condemnats» a entendre’s no haurien d’haver portat les converses fins al final. Sobretot, insisteixen, perquè Vox tenia la carta definitiva a la mà: forçar una repetició electoral a la qual estaven disposats a anar sota la premissa que el PP no acceptava el seu pes electoral i rebutja governar amb ells.

Un relat que Mañueco no tenia i que, segons insisteixen fonts castellanolleoneses, havia de «manejar d’una altra manera». Aquestes veus consideren que l’acord es va podria haver tancat abans, sense deixar tant de temps de preparació a Vox i evitant arribar a darrera hora a un escenari de total debilitat per al PP.

L’acord entre el PP i Vox a Castella i Lleó es va convertir automàticament en el primer argument d’atac de l’executiu i el PSOE contra el futur líder popular, Alberto Núñez Feijóo. Per al Govern i per al PSOE, la decisió de donar entrada a Vox en un govern autonòmic, cosa que, van assenyalar els socialistes, passa «per primera vegada» a Europa, és la «carta de presentació» de Feijóo, tot explicant que «demostra qui és» i que «no hi ha renovació en el PP». «És el vell PP de sempre, que ara obre les portes a la ultradreta», van afegir.