Els trastorns mentals greus afecten un 4% de la població i, en els últims anys, el seu increment entre els joves ha estat tal que es percep diàriament en totes les consultes de psiquiatria del país, on cada vegada arriben més casos d’esquizofrènia i trastorn obsessiu o bipolar. «Són casos tremendament greus perquè són malalts que comencen a tenir problemes des de molt joves. Són perfils d’entre 15 i 30 anys que, en molts casos, no poden desenvolupar una tasca professional i es queden amb una pensió no contributiva. És a dir, uns 400 euros amb els quals és molt difícil viure», assegura Carmelo Pelegrín, cap de Psiquiatria de l’hospital universitari San Jorge d’Osca.

A això se suma l’altra gran problemàtica de les malalties de salut mental: l’estigmatització. «Les enquestes diuen que el 50% o el 60% de la població els consideren mandrosos, malalts que no volen treballar o perillosos. Les seves vides són molt difícils», afegeix Pelegrín, qui des de la seva experiència ha vist com les seves consultes per trastorns mentals greus han anat a més. «Quan jo vaig fer la residència fa anys a Madrid, només dues persones van ingressar per trastorn de personalitat. Ara, el 25% dels ingressos en les plantes de Psiquiatria dels hospitals d’Espanya són per aquest motiu», afirma l’especialista.

El motiu d’aquest canvi, segons el psiquiatre, està en la societat. «Hi ha una sèrie de factors que tristament estan afectant. D’una banda, hi ha la desestructuració de les famílies i la impossibilitat dels pares de posar límits als seus fills. Hi ha un consum precoç de drogues entre els joves que està fent molt de mal, amb nens i nenes que prenen cànnabis amb 13 anys», afirma Pelegrín.

El consum de cocaïna i de metamfetamines en edats primerenques acaba provocant problemes de salut mental com el trastorn de personalitat. «Hi ha un abús d’aquestes substàncies molt elevat. És preocupant i és una realitat que avui dia emplena les plantes de Psiquiatria», assegura l’especialista. «S’està normalitzant el consum d’aquestes drogues, que suposen a més greus repercussions de caràcter social, familiar i econòmic», matisa.

D’altra banda, l’ús «inapropiat» de les xarxes socials també està derivant en un augment de les malalties. «La sexualitat s’està aprenent amb Internet i hi ha conseqüències intolerables d’abusos i violacions a dones en grup que no s’havien vist abans. Estem esdevenint una societat cada vegada menys resistent a la frustració i això deriva en actituds aberrants», reflexiona Pelegrín.

Increment de suïcidis

Una altra conseqüència de l’augment de les malalties de salut mental en els últims temps està en l’increment dels suïcidis, dels quals s’ha detectat una pujada latent, sobretot entre la gent jove. «Tenir una patologia mental multiplica per 86 el risc de suïcidi. Algunes comunitats compten amb plans de prevenció, però queda molt recorregut i cal incidir en com evitar que es generin aquestes situacions», apunta.

La pandèmia, sense anar més lluny, ha evidenciat una pujada d’aquests casos. «Per a mi va ser una sorpresa la gran afecció de la pandèmia entre la gent jove, però és veritat que hi ha hagut molts trastorns alimentaris, autolesions i suïcidis derivats d’aquesta angoixa. Els joves necessiten socialitzar i s’han vist retrets», explica Pelegrín.

Si els trastorns mentals greus han experimentat un increment, encara l’han patit més els comuns. «La depressió, el trastorn de la conducta alimentària o l’alzheimer són patologies emergents que necessiten recursos i una atenció multidisciplinària en salut mental que no està coberta al 100%», assenyala. La falta de llits i d’unitats per a aquests pacients és una realitat que afecta pràcticament totes les comunitats.

Carmelo Pelegrín confessa que ell no tenia vocació per la Psiquiatria, però que, passats els anys i «fent balanç, em sento molt gratificat» amb la seva tasca. «Per ser professional sanitari cal tenir empatia i amb els anys he aconseguit que molts dels meus pacients siguin com els meus amics», explica. De fet, la seva implicació és tan gran que, encara que intenta desconnectar quan surt de l’hospital, sempre facilita el telèfon personal per atendre fora de consulta els casos més greus si ho necessiten. «Sempre dic que és com el telèfon de l’esperança. Si algú està en una situació de pensar en el suïcidi, em pot trucar i aquí sóc», assegura.