Un home amb esclerosi lateral amiotròfica (ELA) que havia quedat totalment immobilitzat per la malaltia ha pogut tornar a comunicar-se amb el seu entorn gràcies a un aparell capaç de descodificar i traduir els senyals cerebrals. El seu cas, publicat ahir a la revista Nature, suposa un èxit científic sense precedents. Sobretot perquè fins ara, encara que ja s’havien aconseguit desenvolupar eines d’aquest tipus per a pacients amb algun grau de paràlisi, mai no s’havia aconseguit desenvolupar una interfície d’aquest tipus que funcionés en persones sense cap mena de mobilitat.
L’èxit, desenvolupat per un equip de científics del centre suís de neuroenginyeria Wyss Center i de la Universitat de Tubinga, a Alemanya, s’ha aconseguit gràcies a un sistema que connecta directament el cervell del pacient (un alemany de 34 anys en estat avançat de ELA) amb un ordinador. Per aconseguir-ho, els investigadors van implantar una constel·lació de microelèctrodes al cervell del pacient i, a partir d’aquí, van estudiar com descodificar els senyals cerebrals.
Després de diversos mesos de proves, els científics van acabar desenvolupant un sistema que permet interpretar si el pacient pensa en un «sí» o en un «no» i traduir aquest senyal a una pantalla. Paral·lelament, també van desenvolupar un programa d’intel·ligència artificial que mostra les lletres de l’alfabet perquè el pacient pugui escollir cadascuna de les lletres i, a partir d’aquí, formar paraules i oracions completes. El sistema permet comunicar prop d’un caràcter per minut, però, malgrat la lentitud, ha aconseguit restablir la capacitat de comunicar-se en una persona que ja no aconseguia fer-ho.
«Estem davant d’una fita científica rellevant, però encara queda un llarg camí per refinar aquesta tecnologia i aconseguir que sigui accessible per a tots els pacients», comenta Arnau Espinosa, científic del Wyss Center i un dels experts que ha liderat aquesta feina. «Científicament estem davant d’un avenç interessant, perquè hem pogut respondre algunes incògnites sobre com funciona el cervell i les àrees que permeten la comunicació. Però quan parlem d’aquest tipus d’avenços sempre cal anar amb molt de compte per no generar falses esperances», assegura el científic. «Que el sistema funcioni en un pacient és una bona notícia, però abans de donar-ho per bo l’hem d’estudiar i validar en molts pacients. Ningú pujaria a un cotxe que només ha estat testat una vegada», matisa aquest expert.
Més enllà del cas del pacient que protagonitza aquesta notícia, els científics argumenten que aquest treball suposa un pas endavant en l’estudi del cervell. «Hem pogut respondre la gran pregunta de si les persones que han perdut tot el control muscular voluntari, inclòs el moviment dels ulls o la boca, també perden la capacitat del cervell per generar ordres per a la comunicació», comenta el neurocientífic Jonas Zimmermann, del Wyss Center. Segons apunta l’estudi realitzat amb aquest pacient, fins i tot les persones que han quedat totalment immobilitzades continuen tenint una capacitat (i la necessitat) de comunicar-se.
Mantenir la capacitat
«Un dels grans debats sobre el cervell planteja què passa quan un pacient queda totalment immobilitzat i perd la capacitat de la parla. Si ja no utilitza les àrees del cervell encarregades de la comunicació, segueixen estant actives? O es perden amb el temps? Segons el que hem pogut observar en aquest cas, la capacitat cognitiva no es perd immediatament i, encara que la persona no es pot moure, continua tenint la capacitat cognitiva d’entendre què passa al seu voltant», comenta Espinosa.
Josep Maria Tormos, director de Recerca de l’Institut Guttmann i expert independent, defineix els resultats d’aquest estudi com un pas endavant en la investigació de les interfícies que connecten el cervell i l’ordinador. «És important assenyalar que fins i tot les persones amb un procés degeneratiu avançat continuen tenint la capacitat i la necessitat de comunicar-se. I aquesta conclusió, que reflecteix aquest estudi, ens hauria de fer intensificar encara més els esforços per desenvolupar aquest tipus de tecnologies», comenta el científic.
Parlant sobre el futur d’aquestes eines, Espinosa es mostra optimista en assenyalar que cada vegada s’està invertint més esforços (i diners) en aquesta àrea d’estudi. «Cada vegada es dediquen més esforços al desenvolupament d’aquest tipus de tecnologies i s’està avançant molt en aquest àmbit. Però encara fan falta molts petits èxits per aconseguir que aquestes eines siguin una realitat», comenta aquest expert. «És necessari ser optimistes amb els avenços científics, però també realistes per explicar fins on poden arribar», conclou el científic.
