En la successió de catàstrofes que s’han produït darrerament en el món (una pandèmia, un volcà, una guerra…) hi faltava una tempesta de pols sahariana perquè el panorama fos definitivament el més semblant a la Bíblia i, més concretament, a aquest Apocalipsi al qual últimament es refereixen tants sense imaginar que l’apocalipsi pugui arribar de debò. De sobte, fa uns dies, una capa de pols sahariana va cobrir la península ibèrica aconseguint que tothom en parlés i produint uns efectes cromàtics impensables sense la seva presència: neu vermella, cels ataronjats com a les fantasies de Disney, ciutats submergides sota un pols de maó, camps coberts de fang caigut del cel en comptes d’emergir d’ells…
Potser per la presència d’aquella pols sahariana que ens recordava a tots la nostra proximitat a l’Àfrica, Pedro Sánchez va creuar l’Estret i, sense encomanar-se a Déu ni al diable, es va inclinar davant del rei del Marroc i va fer un pas tan inesperat com sorprenent: després de 45 anys defensant el dret dels sahrauís a l’autodeterminació, un governant espanyol acceptava la proposta del Marroc, que és la de l’autonomia del Sàhara, cosa que equival a assumir-ne la marroquinitat.
A falta que Pedro Sánchez ho expliqui, si és que pot (als primers que ha de convèncer és els seus propis seguidors), ningú no encerta a desxifrar les raons que l’han portat a prendre una decisió així, un canvi de direcció que no només traeix la postura mantinguda per Espanya des de la descolonització del Sàhara Occidental, sinó que alhora s’enfronta a la de la mateixa ONU, que va aprovar ja fa temps una resolució que exigeix al Marroc fer un referèndum a l’antiga colònia espanyola perquè els sahrauís decideixin el seu destí i que va comptar amb el vot d’Espanya i, en un altre pla de l’estratègia geopolítica, els interessos d’un país com el nostre que depèn del gas d’Algèria per sobreviure i més en aquests temps de crisi energètica mundial. I ja sabem que Algèria i el Marroc són enemics, entre d’altres raons per l’assumpte del Sàhara Occidental.
Què ha passat perquè Pedro Sánchez, la paraula del qual no és garantia de fiabilitat com ja ha demostrat en més ocasions, de sobte hagi canviat d’opinió i hagi acudit a Rabat a lliurar-li al rei del Marroc les claus del Sàhara en una escena que recordava molt a la del famós quadre de les llances de Velázquez o al de La rendició de Granada de Francisco Pradilla? El dia 30 el president del Govern ens ha emplaçat al Parlament per explicar-ho, però un té seriosos dubtes que pugui convèncer ja no els diputats dels partits de la dreta, que ara li critiquen que doni suport al que ells van defensar sempre (què dius tu?, que m’oposo), sinó als de la pròpia esquerra, que li recriminen tant el seu sobtat canvi de posició com que no n’hagi informat ni tan sols els socis de govern de Podem. Així governen els dictadors, li ha arribat a recriminar algun, i no li falta raó.
A l’espera d’aquell dia i de les explicacions que Pedro Sánchez ens doni, un en allò que de debò confia és que aquesta nova tempesta que s’uneix a les diverses que Espanya i el món sencer afronten des de fa temps no acabi per encegar aquest país que no surt d’una i es fica en una altra com va passar amb els seus paisatges aquests darrers dies.
