Quan dimecres va entrar al Congrés dels Diputats per explicar les cimeres de la UE, l’OTAN i el gir amb el Marroc, Pedro Sánchez semblava atrapat. L’INE acabava d’informar que la inflació havia arribat al 9,8%, cosa que augmentava l’erosió del poder de compra de les famílies i amenaçava tota l’economia. I el 9,8% era pitjor que el 7,6% d’Alemanya, però el 7,6% era més nociu perquè forçaria el BCE a frenar les polítiques de suport.

El malestar social havia pujat amb la vaga de camioners i l’admissió que la proposta marroquina d’autonomia per al Sàhara era una bona solució l’havia col·locat en la més absoluta soledat parlamentària. Cuca Gamarra va remarcar la divisió del Govern i Pablo Echenique, el portaveu de Podem, li va donar la raó a l’atacar el canvi sobre el Sàhara.

No obstant, quan va acabar el ple, Sánchez continuava assetjat, però viu. Respecte a la crisi, l’aval de la cimera europea a «l’excepció ibèrica» per desacoblar el preu del gas del de l’electricitat obria l’esperança -almenys a curt termini- de rebaixar la inflació. La bonificació de 20 cèntims a la gasolina és alguna cosa més que un gest per apaivagar el descontentament. I la prohibició de pujar més del 2% els lloguers, una mesura econòmicament discutible i populista, però que indica sensibilitat i vol avortar l’avenç del populisme antisistema.

Tot només per tres mesos i amb possibilitats que després la situació no millori i «l’excepció ibèrica» trontolli. Però Sánchez ha posat un pedaç i ha convençut Podem i els seus aliats que no tenen cap altra opció. Només demanar més protecció amb més aspirines i sedants. Conclusió: tret d’imprevistos -sempre possibles- hi haurà majoria per convalidar el decret econòmic.

Sánchez ha comprat temps -que no és poc-, però si el preu del gas i la inflació no milloren en tres mesos, màxim sis, el cèrcol es tornarà a estrènyer i el final d’any -amb l’economia creixent menys- pot ser més que dur. Amb una inflació alemanya del 7,6% (una cosa que no passava des de fa 40 anys en un país on l’estabilitat de preus és sagrada), el BCE no podria seguir comprant deute públic i la despesa de les mesures espanyoles de protecció es faria cada dia menys sostenible.

L’últim document de Josep Oliver per al grup EuropeG ho deixa clar. Des del 2014, el suport del BCE a les economies europees (els actius en el seu balanç) ha saltat del 22% al 61% del PIB mentre que el de la Reserva Federal Americana està en el 33%. Si el BCE es despengés, l’euro baixaria i la inflació es dispararia més.

I hi ha el Sàhara. El Marroc és clau. És la frontera amb l’Àfrica subsahariana i el control de la immigració i el terrorisme. I pot envair Ceuta i Melilla no amb tancs sinó amb nens i immigrants (en va fer un assaig l’any passat). Espanya només pot contenir-ho i assegurar una bona relació, que faci que l’economia pesi més que el nacionalisme, en el marc d’una política conjunta amb els Estats Units, França i Alemanya. I aquests països -els Estats Units han sigut clau- ja han fet els últims mesos allò amb què Sánchez es troba ara.

És una traïció a l’autodeterminació dels sahrauís? Després de 47 anys és absurd dramatitzar. Sí, es podia seguir demanant el referèndum, que no se celebraria, 47 anys més. Però, això sí, cada dia més sols i amb Mohamed VI més irritat. La gran incògnita és Algèria. La visita de Blinken a Rabat i Alger indica que els Estats Units volen rebaixar la tensió i que Algèria vengui més gas (relleu del rus) a Europa. Però el risc és que Algèria prefereixi la causa sahrauí als beneficis de l’augment de les vendes de gas.

I un altre perill, no menor, és que el Congrés aprovi -amb els vots de Podem i del PP- una resolució condemnant el gir del Govern. Per això és rellevant la invitació de Mohamed VI a Sánchez per visitar el Marroc els pròxims dies. Sánchez, desgastat per la pandèmia, continua assetjat. Ha venut un horitzó rosa que xoca amb una altra crisi econòmica. El seu Govern està dividit ja que Podem és al·lèrgic a la normalitat europea. I el gir amb el Marroc l’ha deixat sol. Era impossible confiar en Núñez Feijóo abans d’enviar la carta a Mohamed VI?

Sí, assetjat, però no atrapat. Encara és viu.

El nostre món és el món